PERQUÈ AMB LA VIDA NO N'HI HA PROU

Pintem perquè amb la vida no n’hi ha prou, escriu Miquel Barceló en els seus Quaderns d’Àfrica (Galàxia Gutenberg, 2004). Per a l’Albert Forns (el personatge, no l’escriptor) la seva vida tampoc és suficient (feina estil funcionari amb poca emoció, vacances a Menorca tedioses i parella estable massa tranquil·la) i per això decideix viure una falsificació. Com la Sophie Calle (l’artista, no el personatge de Paul Auster), aquesta experiència serà el que és la pintura per a Barceló, és a dir, la seva obra artística. La novel·la, per tant, relata el procés intel·lectual d’un artista incipient: el sorgiment de la idea, documentació, experimentació i realització de l’obra. Assaig i error constant. Èxits i fracassos de la primera obra d’un artista.

L’analogia, diuen els entesos, és un dels motors bàsics de la creació poètica i artística en general. Miquel Barceló, a la primera pàgina dels seus Quaderns que ja hem citat, afirma que es tracta d’una forma com una altra de realitat. A la novel·la Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) l’analogia esdevé el motor recurrent. Els títols dels capítols, sense anar més lluny, són tot analogies: “Albert Serra, Beckett, Pasqual Maragall”; “Palamós, Benidorm, Central Park” o “Hemingway, aeròlits, Baudrillard”, per posar alguns exemples. De fet, el punt de partida bàsic és una gran analogia: Albert Serra – Albert Forns (i queda palesa a la portada del llibre, on els dos noms apareixen un sota de l’altre, com reflectits en un mirall que distorsiona els cognoms).  Aquesta qüestió deixa clara la intenció artística de l’autor, que pretén anar una mica més enllà que de la simple trama novel·lística sense més pretensions.

L’altre gran recurs que utilitza Albert Forns (aquest sí, l’escriptor, no el personatge) és la falsificació, que esdevé el leitmotiv de la novel·la. En la trama, la falsificació és el punt de partida artístic: fer-se passar per un altre, però no només com un joc, sinó amb una voluntat realment creativa, artística. És per això que la novel·la es converteix en un assaig i reflexió sobre elements que han d’ajudar al personatge a crear aquesta falsificació de l’Albert Serra. Qüestions com la identitat de l’autor i la seva obra, el fingiment i la naturalitat de l’artista, la desnaturalització i originalitat de l’obra o la relació entre el simple postureig (ja que ens hem inventat recentment aquesta paraula) o la performance artística. És llavors quan Salvador Dalí, Andy Warhol, Enrique Vila-Matas, Samuel Beckett, Miquel Barceló, el Quixot o el Che Guevara esdevenen no només elements que permeten la reflexió sinó personatges importants i decisius de la novel·la. A l’autor (l’Albert Forns, no l’Albert Serra) li serveixen aquests noms propis per intentar marcar fronteres, o justament, ajudar a diluir-les una mica més, entre acció i artista, obra i personatge. Evidentment, l’Albert Serra (el cineasta i també el personatge) i els seus actors,  que no són actors professionals, apareixen sempre com a rerefons: allà on el narrador sempre retorna dels seus excursos assagístics.

La novel·la, per tant, es pot considerar un assaig entès en dos sentits: per un costat, com a gènere literari de prosa de reflexió sobre temes tan immensos com la creació artística i la identitat de l’artista. Per un altre costat, assaig entès com a provatura escènica (el protagonista, en el fons, s’està entrenant per a debutar en escena com a Albert Serra) i artística. Cal dir que en alguns moments, aquesta sensació d’experiment i tempteig del narrador/protagonista provoca que la novel·la vagi obrint fronts i  fa pensar que potser caldria tancar algun dels molts temes desplegats al llarg dels capítols. Al mateix temps, però, justament aquesta mateixa sensació d’inacabat o potser de punt de partida fa agafar ganes de llegir la propera proposta d’Albert Forns, on s’acabi de concretar tot allò que s’anuncia en aquesta opera prima.

Però  tant d’assaig no ha de fer oblidar que estem davant d’una novel·la: és a dir, una convenció literària, amb uns personatges, una trama i uns conflictes a solucionar. I si en algun moment ens n’oblidem, el propi títol explicita que no estem davant d’un estudi que analitza la psicologia interna dels creadors. A més a més, per acabar-ho d’arrodonir, es tracta d’una novel·la fresca i divertida, on la reflexió teòrica sobre creació artística no està renyida amb escenes hilarants de vida quotidiana i on l’humor, la intel·ligència i la perspicàcia es troben al servei d’una història per llegir a la platja, justament on tot comença quan l’Albert Forns (el protagonista) decideix convertir-se en l’Albert Serra (el personatge, no el cineasta). 

ELS FANTASMES I LA VIDA

Jove és la característica d’aquest llibre: el títol és jove, el protagonista és un jove escriptor (que deixa de ser tan jove), l’autor és jove i novell i l’editorial, Raig verd, és una jove editorial de Barcelona que s’estrena amb una línia de narrativa interessant i suggerent. Tot i que l'estil no sembla que sigui una de les prioritats de l'escriptor, la novel·la que tenim a les mans és fresca, atrevida i malda per explicar, entre d’altres coses, quins són els processos vitals i creatius d’un jove literat que pretén convertir-se en el nou impacte de les lletres catalanes. 

Així doncs, el protagonista és un escriptor i la història que s’explica és la gestació d’una novel·la (la que estem llegint?) que dura ben bé deu anys. Els primers intents del protagonista per escriure una obra literària són fallits per diverses raons. Tal i com diu el narrador, el jove autor s’ha estimbat al precipici abans de poder acabar els seus projectes narratius. I és que qualsevol escriptor lluita constantment contra els seus fantasmes: aquelles lectures que han fascinat en algun moment de la vida i que exerceixen no ja com a model, sinó com a una fita impossible. Només es pot arribar a escriure si hom és capaç de conviure amb aquesta pressió i intenta no assemblar-se a cap model i alhora els integra en les pròpies creacions. D’alguna manera, com en tantes altres coses, cal matar el pare. I Víctor Sabaté ho fa: és capaç de convertir els espectres d’aquests models en matèria novel·lesca. D’aquesta manera, els referents literaris, explícits o no, són l’eix que construeix l’argument i el ritme de tota la narració. Hawthorne, Melville, Ocampo, Bioy Casares, Borges, Vargas Llosa... esdevenen el motor de la novel·la: són la causa i la conseqüència de tot el que hi passa. Una vegada més, la metaliteratura i les narracions autorreferencials serveixen per crear un artefacte literari complet.

El resultat és una novel·la curta on es reflexiona sobre binomis des de la no lleugeresa però sí senzillesa: vida i literatura; lectura i escriptura; fantasia i quotidianitat. No es pretén aportar lliçons o solucions a aquests absoluts vitals sinó que es plantegen de forma subtil. Els protagonistes es mouen entre una vida anodina i les aspiracions de la creació literària, entre les esperances quotidianes importants, com esdevenir pares, i les experiències paranormals, com descobrir que el fantasma d’un escriptor del segle passat ha plagiat un conte de joventut. La veu del narrador, que és la del protagonista, mostra un to de perplexitat al llarg de tota la novel·la: el fet que està narrant és inexplicable per les lleis naturals i això justifica el to dubitatiu i sorprès, però també es narren altres elements absolutament quotidians tenyits de realisme (com treballar a la recepció d’un hotel, anar a comprar llibres a la llibreria La Central o voler tenir un fill) amb el mateix to. I és que la vida quotidiana, per molt insubstancial que sembli, sovint també deixa els seus protagonistes perplexos.

És aquest to agredolç el que trobem més interessant de la novel·la: la fantasia, la literatura, poden tenyir la realitat, però massa sovint només l’edulcoren. La vida, en definitiva, és el que queda. Encara que estigui poblada de fantasmes i d’altres elements fantàstics cal conviure amb la rutina, amb els fracassos, amb les decepcions. I alhora, és potser gràcies a aquesta fantasia, a la literatura, en definitiva, que es fan suportables les rutines, els fracassos i les decepcions. 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 25 de novembre  

Amb prototip o sense

Allò que més agraeixes quan acabes de llegir El talent del Jordi Nopca és la bona estona que t’ha fet passar. Aquesta afirmació podria semblar una evidència (generalment, es llegeixen novel·les per a passar-ho bé) però és més important del que aparenta: massa sovint, i més en aquest context historico-social-econòmic que vivim, l’entreteniment de qualitat escasseja. Les propostes culturals (literàries, artístiques, teatrals) que podrien ser més interessants pretenen, la majoria, parlar dels cul-de-sacs on les diverses crisis ens han portat, i, com que no poden aportar solucions, aquestes propostes culturals es queden massa vegades en el mer lament. Mateix tipus de plany que ens trobem en gairebé totes les converses de bar o dinars familiars. Altres cops, si la proposta cultural pretén ser entretinguda i còmica, amb freqüència perd l’epítet “cultural” i també el de “qualitat” i es queda en això: simple entreteniment sense més substància i, per tant, molts cops sense cap gràcia. Sortosament, i de forma excepcional, la novel·la El talent és una proposta literària que neix de la broma i que entreté des de la primera fins a l’última pàgina sense més pretensió que aquesta. I això sí, jugant, precisament, amb les pretensions “culturals” “de qualitat” tota l’estona. S’agraeix, doncs, literatura actual, amb caràcter, fresca, entretinguda i sense lament.

El talent és una novel·la d’aventures i també és una història d’amor. En alguns moments és una novel·la d’espionatge. I a voltes, un quadre de costums. També és una novel·la fantàstica (amb els seus espectres venjatius i decadentistes). En definitiva, es tracta d’una novel·la de novel·les: d’una narració que pretén evidenciar la narració, on els protagonistes són els autors, els escriptors i els artífex de la pròpia història. És una novel·la sobre el món editorial. És metaliteratura. És la novel·la d’un llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’argument és senzill: el Marco i la Núria, parella de vint-i-tants anys de Barcelona amb pretensions intel·lectuals i de fer negoci (i la pretensió, també, d’enllaçar ambdues coses), roben un prototip d’un aparell que els permetrà descobrir nous talents literaris i així, poder tirar endavant el seu projecte, Edicions del Cocodril. A partir d’aquí, diversos sequaços persegueixen els dos protagonistes per escenaris com Lisboa i Cotlliure (no per Barcelona, perquè el costumisme que tenyeix la ciutat impedeix les persecucions i altres deliris literaris de gènere). L’argument, però, és el menys important de la novel·la: més interessant és veure com es construeix aquest argument, qüestió que queda al descobert a través de totes les referències literàries, culturals i metanarratives al llarg de les pàgines i capítols (Aristòtil advertint la falta de versemblança a cert passatge, a tall d’exemple).

És provable que, precisament la particularitat de la novel·la (el llenguatge metaliterari portat a l’extrem) acabi restringint-ne els possibles receptors: sovint sembla que certs gags estiguin pensats només per aquelles persones d’una edat i una formació molt concretes, perillant, potser, caure al sectarisme. El lector d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys (un més o un menys) amb una formació literària, i també teòrica, molt determinada se sent com a casa entremig dels capítols d’aquesta novel·la. Ara, els pares d’aquest lector probablement no n’entendran un borrall. Tampoc l’amic enginyer o altres arquetipus de lector. Això no és pas una crítica, ans al contrari, ja que referències tan subtils com la relació entre el so d’un esternut i el nom d’un formalista rus són el que converteixen aquesta novel·la entretinguda en alguna cosa més.

Malgrat que els potencials lectors d’aquesta novel·la siguin un col·lectiu tan ben definit, o potser, encara que sembli contradictori, precisament per això, El talent fa olor de ser una novel·la de generació: un d’aquests discursos que neixen d’un context determinat i que s’expliquen des d’aquest. Això no en limita la seva repercussió en un futur, sinó que en determina el present: els lectors de El talent se senten identificats amb uns personatges que tenen, malgrat aventures fictícies, projectes i problemes similars als seus. Fins i tot, la manera de presentar aquests personatges i les seves històries particulars també pertany a una suposada generació que comparteix referents literaris, culturals, cinematogràfics, d’oci, de relacions socials, etc. I és precisament per aquesta qüestió generacional que s’agraeix encara més que es tracti d’una lectura amena, divertida, amb aire fresc i sense cap deix de lamentació per la situació actual i futura. A vegades sembla que la generació del Marco, la Júlia i la del Jordi (en definitiva, la nostra) hagi d’estar marcada pel plany, la queixa i l’autocompassió. Per evitar aquesta actitud, hi hem de posar tot el talent que siguem capaços de trobar, amb prototip o sense. 


Jordi NOPCA: El talent                                                                                                                Barcelona : LaBreu, març 2012 (Cicuta, 3)

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 546 (25 de març de  2012)]

Una nova novel·la d'un autor ja conegut

Hi ha certs autors que, sigui per la seva condició de canònics o de clàssics, només amb la invocació del seu nom ja afirmen valor literari. Els hi atribuïm aquesta autoritat perquè ens els han fet estudiar a l’escola i quan els hem llegit no ens han defraudat. Les seves obres han tingut transcendència a la historia literària, tant col·lectiva com particular. Quan ens acostem a aquesta mena d’autors ho fem sobre segurs, sabent que la inversió en la lectura serà recompensada. Com deia Italo Calvino, els clàssics són aquells que saps que són clàssics abans de llegir-los i que, quan has acabat, els segueixes considerant com a tals. Doncs bé, Llorenç Villalonga és una autoritat d’aquestes. Per això, quan hom decideix llegir una novel·la inèdita de Villalonga acabada de publicar sap que no serà una pèrdua de temps.

Rosa i gris no és ben bé material totalment nou i desconegut fins ara. Tal i com anuncia Josep Antoni Grimalt, l’editor de la novel·la, l’autor lliurà aquest text a Edicions 62 perquè l’inclogués en el segon volum de les seves Obres Completes que s’estava preparant. Aquest segon volum mai es va publicar i, per tant, el text de Rosa i Gris va quedar guardat en un calaix. Aquesta narració inèdita, però, presenta moltes similituds amb Un estiu a Mallorca, novel·la que Villalonga va publicar el 1975: l’argument principal, la majoria de personatges i certs passatges són compartits pels dos textos. De tota manera, Rosa i Gris té entitat pròpia i no sembla un esborrany o una refosa d’Un estiu a Mallorca.

La novel·la que ens ocupa retrata les situacions que es creen quan un personatge, la poetessa Sílvia Ocampo (exòtica, sensual, irracional, excèntrica i fascinant alhora), aterra enmig d’una societat molt polida però moralment repressiva. Una vegada més, Villalonga construeix la novel·la a través d’aquests dos pols: la societat que viu d’aparences i l’esperit lliure de l’artista. Villalonga crea, per tant, un statu quo (la instal·lació de Sílvia Ocampo en el sí de la comunitat aristocràtica mallorquina) ple de matisos i d’ironia. La veu del narrador, sempre moralment superior als personatges, relata i descriu, amb aquell deix de sàtira subtil i dura alhora tan característic de l’autor, les escenes incòmodes provocades per l’enfrontament de caràcters forts. Cap personatge, però, queda ben parat del retrat que en fa el narrador: ni Sílvia Ocampo, egocèntrica i frívola; ni Toni, el jove aristòcrata que es deixa fascinar per la poetessa però que és un nen de casa bona superficial i inconscient; ni els aristòcrates carregats d’hipocresia i profundament ridículs; ni els suposats intel·lectuals aduladors que envolten la poetessa, se’n surten dels judicis severs de la veu narrativa.

No es tracta d’una novel·la on passin moltes coses. De fet, l’argument descriu una simple campana de gauss: les grans reaccions dels illencs vers Ocampo, els escàndols que provoca la poetessa i el progressiu cansament que va provocant la situació. Com una joguina nova d’un nen que ja en té moltes, Sílvia Ocampo acaba per deixar de despertar interès a la població de l’illa i, cansada de tanta indiferència (un personatge que viu per a ser admirat o odiat, però en tot cas, que necessita dels altres per ser), decideix marxar. Mentrestant, la vida de la societat aristocràtica i decadent mallorquina s’ha trasbalsat durant uns mesos per poder seguir igual un cert temps més. Cal dir que en algun moment del relat sembla que el narrador vulgui anar per feina: hi ha situacions perfectament dibuixades però que acaben massa ràpidament. El desenllaç final és, potser, un dels més clars exemples d’aquesta rapidesa en la concatenació d’accions.

En definitiva, es tracta d’una novel·la lleugera i graciosa. No hi ha les reflexions ni la crítica feroç que es poden trobar en d’altres novel·les més canòniques i més importants de Llorenç Villalonga. Com dèiem al principi, però, quan algú, a part d’autor, esdevé autoritat és perquè els seus textos mantenen, d’alguna manera, la intel·ligència d’algú que té un món concret per explicar i una manera singular de fer-ho. I, per tant, fins i tot la lectura de les seves obres menors, no defrauda mai.  

Llorenç VILLALONGA: Rosa i Gris 

Edició a cura de Josep Antoni Grimalt
Palma, Lleonard Muntaner, 2011

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 527 (12 de novembre de  2011)]