Una nova novel·la d'un autor ja conegut

Hi ha certs autors que, sigui per la seva condició de canònics o de clàssics, només amb la invocació del seu nom ja afirmen valor literari. Els hi atribuïm aquesta autoritat perquè ens els han fet estudiar a l’escola i quan els hem llegit no ens han defraudat. Les seves obres han tingut transcendència a la historia literària, tant col·lectiva com particular. Quan ens acostem a aquesta mena d’autors ho fem sobre segurs, sabent que la inversió en la lectura serà recompensada. Com deia Italo Calvino, els clàssics són aquells que saps que són clàssics abans de llegir-los i que, quan has acabat, els segueixes considerant com a tals. Doncs bé, Llorenç Villalonga és una autoritat d’aquestes. Per això, quan hom decideix llegir una novel·la inèdita de Villalonga acabada de publicar sap que no serà una pèrdua de temps.

Rosa i gris no és ben bé material totalment nou i desconegut fins ara. Tal i com anuncia Josep Antoni Grimalt, l’editor de la novel·la, l’autor lliurà aquest text a Edicions 62 perquè l’inclogués en el segon volum de les seves Obres Completes que s’estava preparant. Aquest segon volum mai es va publicar i, per tant, el text de Rosa i Gris va quedar guardat en un calaix. Aquesta narració inèdita, però, presenta moltes similituds amb Un estiu a Mallorca, novel·la que Villalonga va publicar el 1975: l’argument principal, la majoria de personatges i certs passatges són compartits pels dos textos. De tota manera, Rosa i Gris té entitat pròpia i no sembla un esborrany o una refosa d’Un estiu a Mallorca.

La novel·la que ens ocupa retrata les situacions que es creen quan un personatge, la poetessa Sílvia Ocampo (exòtica, sensual, irracional, excèntrica i fascinant alhora), aterra enmig d’una societat molt polida però moralment repressiva. Una vegada més, Villalonga construeix la novel·la a través d’aquests dos pols: la societat que viu d’aparences i l’esperit lliure de l’artista. Villalonga crea, per tant, un statu quo (la instal·lació de Sílvia Ocampo en el sí de la comunitat aristocràtica mallorquina) ple de matisos i d’ironia. La veu del narrador, sempre moralment superior als personatges, relata i descriu, amb aquell deix de sàtira subtil i dura alhora tan característic de l’autor, les escenes incòmodes provocades per l’enfrontament de caràcters forts. Cap personatge, però, queda ben parat del retrat que en fa el narrador: ni Sílvia Ocampo, egocèntrica i frívola; ni Toni, el jove aristòcrata que es deixa fascinar per la poetessa però que és un nen de casa bona superficial i inconscient; ni els aristòcrates carregats d’hipocresia i profundament ridículs; ni els suposats intel·lectuals aduladors que envolten la poetessa, se’n surten dels judicis severs de la veu narrativa.

No es tracta d’una novel·la on passin moltes coses. De fet, l’argument descriu una simple campana de gauss: les grans reaccions dels illencs vers Ocampo, els escàndols que provoca la poetessa i el progressiu cansament que va provocant la situació. Com una joguina nova d’un nen que ja en té moltes, Sílvia Ocampo acaba per deixar de despertar interès a la població de l’illa i, cansada de tanta indiferència (un personatge que viu per a ser admirat o odiat, però en tot cas, que necessita dels altres per ser), decideix marxar. Mentrestant, la vida de la societat aristocràtica i decadent mallorquina s’ha trasbalsat durant uns mesos per poder seguir igual un cert temps més. Cal dir que en algun moment del relat sembla que el narrador vulgui anar per feina: hi ha situacions perfectament dibuixades però que acaben massa ràpidament. El desenllaç final és, potser, un dels més clars exemples d’aquesta rapidesa en la concatenació d’accions.

En definitiva, es tracta d’una novel·la lleugera i graciosa. No hi ha les reflexions ni la crítica feroç que es poden trobar en d’altres novel·les més canòniques i més importants de Llorenç Villalonga. Com dèiem al principi, però, quan algú, a part d’autor, esdevé autoritat és perquè els seus textos mantenen, d’alguna manera, la intel·ligència d’algú que té un món concret per explicar i una manera singular de fer-ho. I, per tant, fins i tot la lectura de les seves obres menors, no defrauda mai.  

Llorenç VILLALONGA: Rosa i Gris 

Edició a cura de Josep Antoni Grimalt
Palma, Lleonard Muntaner, 2011

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 527 (12 de novembre de  2011)]