"Què és l'atracament a un banc comparat amb la seva fundació?"

Poques vegades, la cita que l’autor escull per encapçalar un llibre és tan clara i resumeix tan bé el tema, l’argument, els personatges i el context d’una novel·la com en el cas que ens ocupa. A Amb l’aigua fins al coll, Petros Màrkaris ha decidit que sigui Bertolt Brecht qui obri les portes, és a dir, les pàgines, a la seva història: “Què és l’atracament d’un banc, comparat amb la seva fundació?”

I és que, tal com ha afirmat diverses vegades Petros Màrkaris, Bertolt Brecht ha sigut per a ell una boia on aferrar-se tot sovint. La lectura i l’estudi del poeta i dramaturg alemany li han aportat unes eines formals determinades: com distribuir capítols, o actes, en les seves obres i com prendre distància amb la història que explica. El resultat d’aquesta influència es pot percebre a Amb l’aigua fins al coll on existeix una curosa i estratègica divisió (i llargària) de capítols que permet la creació de les tensions narratives pròpies del gènere de la novel·la negra. Formalment, també cal destacar l’estudiada dosificació de la informació: el lector segueix la investigació darrera del ulls del seu protagonista, Kostas Kharitos, i, per tant, té els mateixos dubtes i arriba a les mateixes conclusions alhora que el comissari (i sovint se sent tan perdut com ell). A vegades, però, el ritme de la novel·la es veu truncat per algunes excessives pauses (allò que popularment podem determinar com palla) que fan que el lector es distanciï algun moment del món narratiu de la novel·la. Em refereixo a paràgrafs sencers que no aporten més informació que el desplaçament d’un personatge d’un cantó a l’altre de la ciutat o dins del mateix edifici de la policia.

Petros Màrkaris ha estat guardonat amb el IV premi Pepe Carvalho de Novel·la Negra. És significatiu que sigui l’investigador creat per Manuel Vázquez Montalbán el responsable de premiar l’escriptor i economista grec, ja que Màrkaris ha afirmat que Vázquez Montalbán ha estat un dels altres eixos vertebradors de la seva obra. Si Brecht li aportava unes eines formals, l’escriptor barceloní li va ensenyar la incursió de la política en el sí mateix del gènere negre. A Amb l’aigua fins al coll, la política i la situació social no només li serveixen per il·lustrar un escenari determinat, sinó que també acaben per esdevenir clau en l’eix argumental: resulta que l’assassí comet uns crims totalment vinculats a la realitat que està vivint Grècia en aquests moments.

A la manera de Brecht i de Vázquez Montalbán, la novel·la manté un punt de vista determinat i una inclinació ideològica concreta que es reflecteix en l’actitud del protagonista. Lluny de ser una novel·la doctrinal, l’ambigüitat moral de l’autor dels crims provoca que el comissari acabi desenvolupant certa empatia vers l’assassí. Aquesta situació deixa Kostas Kharitos enmig d’un complex dilema ètic: el més interessant és que el lector es troba en la mateixa delicada, i incòmoda, situació que el comissari ja que la veu narrativa (sempre una primera persona) de Amb l’aigua fins al coll ha fet que s’identifiqués absolutament amb el protagonista. Després d’això, la cita de Bertolt Brecht pren tota la seva significació i esdevé perfecta per encetar la novel·la: al ser una pregunta, a més a més, provoca una implicació directa, ja que exigeix una resposta. D’aquesta manera, tant Kharitos com el lector han de prendre partit vers els crims comesos, però també respecte la situació econòmica, política i social que es troba Grècia.

Malgrat quedi esbossat aquest dilema moral que viu el comissari amb aquest cas, es troba a faltar un desenllaç més concret referent a la reacció del protagonista de la novel·la. Com ha afectat realment a Kostas Kharitos aquesta història? Fins a quin punt canviarà la seva conducta i actitud després de l’experiència viscuda? Potser és una intenció totalment predeterminada per Petros Màrkaris, que ens fa esperar la següent novel·la per veure fins a quin punt Kharitos ha evolucionat. 

Petros Màrkaris: Amb l’aigua fins al coll.

Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí

Barcelona: Tusquets, 2011. 321 pàgines

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 530 (4 de desembre de  2011)]