Santiago Rusiñol: tots els monòlegs

L’editorial Adesiara enceta una nova línia amb la col·lecció ‘De cor a pensa’. Si fins ara el seu propòsit era publicar obres universals que no tinguessin encara una traducció catalana, amb ‘De cor a pensa’ s’acosta per primer cop als títols catalans. Però no es tracta de qualsevol títol en català: amb aquesta nova col·lecció es pretén posar en circulació aquells textos catalans que no havien estat reeditats. Es tracta d’una iniciativa interessant i útil. El primer volum que ha vist la llum, sota el títol de Hores angleses, ha estat el recull de dietaris que l’historiador Ferran Soldevila va escriure quan va fer de lector a la universitat de Liverpool entre els anys 1926 i 1929. Pel segon títol de la col·lecció, Adesiara ha triat Santiago Rusiñol: en un petit volum s’han publicat tots els monòlegs del pare del senyor Esteve amb una breu introducció de Vinyet Panyella que contextualitza el teatre de Rusiñol a l’època i a la pròpia obra de l’autor.

Santiago Rusiñol és un dels mites literaris més interessants de les lletres catalanes. D’alguna manera, el propi artista va procurar que s’estengués la seva llegenda més enllà de les seves obres i avui dia Rusiñol és un mite més, al costat dels seus personatges més emblemàtics. A la imatge que tenim de Rusiñol s’hi barregen les anècdotes de joventut, les jornades modernistes a Sitges, els anys de la bohèmia de París, els viatges en carro per Catalunya amb la companyia de Ramon Casas, etc. D’alguna manera, aquestes anècdotes ja formen part del propi corpus artístic de Rusiñol. I és que el fill de La Puntual va ser un dels artistes com pocs han existit a Catalunya: pintor, escriptor, dramaturg, bohemi i agitador cultural. Els monòlegs que ara podem llegir exemplifiquen aquesta dimensió d’artista complet i ambigu al mateix temps perquè, de la mateixa manera que el propi Rusiñol, són difícils de classificar: aquests textos estan a mig camí entre el teatre i el conte curt, entre la ironia i la melancolia.

El volum recull tretze veus diferents que interpel·len el lector (o el suposat espectador) explicant la seva situació actual i tot allò que els ha portat fins aquí: un home que té el vici de casar-se però se li moren totes les esposes, la minyona que vol suïcidar-se però només aconsegueix beure Anís del Mono, l’indigent a qui les autoritats han tallat la barba i, per tant, ha perdut la seva única font d’ingressos que era fer de model a artistes, el pare de família obligat a anar a un ball de disfresses, el botxí obsessionat per l’horari de menjades dels seus canaris, etc. Llegir aquestes històries una darrera l’altra, com deia, fan oblidar a vegades que ens trobem davant de textos teatrals, textos pensats per ser dits davant d’una audiència i, més acostumats a la lectura de relats, ens els empassem com breus contes. Potser, ara que els tenim ben editats i a l’abast de tothom, algú s’atrevirà a portar-los a l’escenari i llavors podrem assaborir la dimensió dramàtica d’aquests monòlegs.

El que tenen en comú tots aquests personatges és la barreja d’humor i tristesa. Si ja es tractava d’un gènere ambigu, resulta que el to dels textos manté aquesta sàvia balança entre el somriure fàcil i la melangia d’uns individus totalment sols, que han fracassat en alguna cosa però que ens fan somriure amb les seves històries particulars. Posats a engreixar el mite, “el Rusiñol d’aquest to –diu Josep Pla-, d’aquesta curiosa barreja d’ascetisme, de tristesa i escepticisme, serà insospitat per molts lectors. Així i tot, jo crec que la seva personalitat real  es troba aquí. Fou un home que tingué una sensibilitat exacerbada per a sentir la terrible incompatibilitat de la matèria i de l’esperit. Aquesta morbosa sensibilitat per a copsar aquest contrast el mantingué en una tristesa flotant, i la seva vida estigué sempre tocada d’una ombra de melancolia”.

La lectura d’aquests monòlegs, per tant, és altament recomanable: primer de tot i el més important, perquè és amena, divertida i, encara avui dia, tenen un aire de frescor i, fins i tot, de novetat; també és interessant per acostar-se una mica més a la figura de Rusiñol, aquest artista modernista, i conèixer-lo una mica més enllà del senyor Esteve. Finalment perquè aquesta lectura desperta relacions i referències posteriors i ens permet traçar una línia directa amb altres textos i autors catalans: després de llegir els monòlegs de Santiago Rusiñol tornen a venir ganes de rellegir les novel·les de Francesc Trabal, de retrobar el teatre de Joan Brossa o de tornar a assaborir els millors contes de Pere Calders. És, per tant, d’agrair poder disposar d’aquests textos en edicions actuals i no haver d’anar a buscar –los als volums de les obres completes. 

Santiago Rusiñol: Tots els monòlegs

Introducció de Vinyet Panyella

Martorell: Adesiara, 2011. 129 pàgines 

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 538 (29 de gener de  2012)]