JORDI CASTELLANOS. CIUTADÀ D’AVUI

Per fer bones ressenyes literàries suposo que és preferible haver creat cert lligam emocional amb l’objecte ressenyable. En aquest cas, però, el vincle emotiu en dificulta la tasca. Em disposo a parlar del primer llibre que es publica de Jordi Castellanos pòstumament, a un any just de la seva mort. No sóc la deixebla que més estretament va treballar amb el Jordi ni molt menys una alumna destacable però vaig tenir la sort de poder assistir a la seva assignatura Novel·la catalana del segle XX (una optativa des de la meva llicenciatura de Teoria de la Literatura) i després de compartir algun projecte amb ell (Traces, com tants d’altres, i l’exposició sobre Maragall, de gran importància per a mi). Tinc la sensació de ser de les últimes generacions que hem pogut aprendre del seu mestratge i me’n sento afortunada. Alhora em deixa ben lluny de tanta altra gent que ha treballat colze a colze amb el Jordi i que se’n pot considerar realment deixeble o amic. De tota manera, com deia, el llibre que ha publicat l’Avenç sota el títol Literatura i societat. La construcció d’una cultura nacional, un recull de textos emblemàtics del Jordi escollits i ordenats per Jordi Marrugat, no és un record pensat i fet per aquells que vam estar més o menys a prop de la seva figura: sinó que es tracta d’un llibre on es mostren les idees i les aportacions d’un intel·lectual que reflexiona sobre la identitat nacional i la seva cultura.

El que ofereix  aquest llibre és, com hem dit, un recull de textos de Jordi Castellanos. No es tracta, però, d’un refregit, sinó d’una acurada selecció d’articles que pretenen dibuixar la dimensió intel·lectual del professor Castellanos i alhora oferir un mostrari de les seves aportacions en el camp de la història de la literatura. La introducció ofereix un recorregut biogràfic i professional de l’autor alhora que contextualitza els articles escollits. Tanca el recull la profunda entrevista de Josep M. Muñoz a Castellanos que va publicar l’Avenç en el seu número de maig de 2012. El llibre està dividit en dues parts: la primera, sota el títol “Sobre la funció de la literatura i el seu estudi”, és una recopilació de quatre articles en els quals Castellanos reflexiona a l’entorn de la seva disciplina d’estudi alhora que es posiciona vers la cultura, la història, la literatura o la universitat. No m’equivoco, crec, si afirmo que es tracta potser del més valuós d’aquest llibre. Llegint seguidament aquests articles, que els separen deu anys cada un,  es manifesta l’intel·lectual: el Jordi Castellanos preocupat per la funció cívica no només de l’art i la cultura, sinó de l’historiador de la literatura.

És a través de la lectura d’aquesta primera part del llibre que es va construint la figura professional i humana de Jordi Castellanos. Les seves idees i posicionaments ideològics vers la seva matèria d’estudi queden absolutament reflectides en aquests textos (i en la segona part, manifestades en exemples pràctics). Per a Castellanos, la literatura, l’art, és un mitjà pel qual l’individu s’enfronta a les alteritats. La literatura, per tant, no serveix de res si no et posiciona davant dels altres. Queden absolutament desterrades, per tant, les torres de marfil construïdes a les facultats o d’altres espais. Perquè en definitiva, “siguin d’ivori o de ciment armat, les torres acaben enfonsant-se”. La tasca de l’historiador, de l’estudiós i del crític literari, per tant, és estrictament social i cívica. Aquesta idea de civisme tenyeix tota la seva trajectòria com a historiador i professor. Per això els intel·lectuals els entén com a ciutadans. El diàleg constant, per tant, entre passat i present vertebra tots els seus discursos: la literatura és fruit del recorregut històric i per tant el producte del present ho és també del passat. Aquesta manera d’entendre la seva disciplina d’historiador de la literatura ha fet que Castellanos fos recorrent en els seus temes. Fugint de la col·lecció de cromos i de les superficialitats, ha treballat sempre de forma circular: retornant a uns autors, a unes èpoques, a uns temes i a unes obres determinades amb la voluntat de modificar i ser crític amb els seus propis discursos. D’aquesta manera va convertir les seves classes en un vertader laboratori: cada vegada que es disposava a explicar quelcom, repensava la matèria. La docència, per tant, ha anat absolutament lligada a la seva tasca com a investigador, per sort de tots els seus alumnes.

És per aquesta dimensió cívica i social que va intentar sempre convertir la universitat en un espai de col·lectius que estudiessin intensament els processos culturals de creació simbòlica nacional. S’ha comentat molt aquesta dèria del Jordi d’escampar projectes i deixebles. Per això som tanta la gent que ens considerem d’alguna manera continuadors d’una tasca o d’una manera de fer. Finalment, el que també es percep en aquesta primera part del llibre és el valor nacionalista que el Jordi donava a la història de la literatura (per alguna raó el subtítol del llibre ha estat “La construcció d’un cultura nacional”). Lluny d’un discurs aliè a les deconstruccions postmodernes, el Jordi assumia l’engany de la sintaxi, del llenguatge i del símbol i l’utilitzava per a reconstruir nous discursos sempre lligats, com ha quedat clar, a la societat i, per tant, al valor nacional de la cultura. En moments com els que estem vivint, en els quals proliferen els discursos patriòtics i populistes sense gaire fonament,  venen molt bé les reflexions del Jordi honradament nacionalistes i  basades en profunds i crítics arguments.

Com ja hem dit, la segona part del llibre esdevé la concreció de la teoria exposada en els primers quatre articles. Com també he comentat, és un luxe la lectura continuada d’aquests articles perquè esdevenen un conjunt orgànic: del posicionament ideològic vers la disciplina i la revisió constant de la tasca de l’historiador de la literatura o de la funció social de la literatura, a la concreció en matèries determinades d’estudi. Els articles escollits tenen una voluntat testimonial, perquè n’hi ha d’emblemàtics com el discurs d’ingrés a la Secció Filològica de l’IEC al 2005, i alhora representativa de la llarga, però massa curta, trajectòria professional del Jordi. Els vuit articles recollits no estan ordenats cronològicament sinó formant un arc temporal que descriu les matèries d’estudi de Castellanos: des del Modernisme a la postguerra acabant amb un balanç de la literatura catalana del segle XX. D’aquesta manera, es mostren exemples dels seus diversos interessos.

Encara que tots aquells que haguem passat per les seves classes tinguem en carpetes aquests mateixos articles fotocopiats d’Els Marges, l’Avenç o de les miscel·lànies on estan publicats, torno a repetir que la lectura prèviament contextualitzada pel seu posicionament teòric vers la matèria i la disciplina és molt enriquidora. Alhora, no es tracta d’un llibre feixuc ni pensat i escrit per les capelletes universitàries, sinó que és de lectura recomanable a tothom que estigui una mica interessat en la funció social de la  cultura i la literatura. Ell mateix, com ha quedat clar, no hagués volgut construir una altra torre de marfil, amb aquest llibre.

Jordi Marrugat tanca la seva introducció citant l’entrevista publicada com a epíleg en aquest volum. I em temo que jo no puc acabar d’una altra manera:

Jo sóc de la gent que he cregut i que crec que una bona formació cultural i la via de  la lectura i de l’aprenentatge és una de les formes no només de dignificar la vida sinó també d’igualar la societat. [...] jo he cregut molt, i crec, en la cultura.

En la cita queda clara aquesta dimensió cívica que el Jordi va donar sempre a la cultura i, per tant, a la seva tasca com a historiador de la literatura. A hores d’ara, un any sencer trobant a faltar el Jordi pels passadissos de la facultat, és potser aquest el millor homenatge que li podem fer: no oblidar mai, malgrat tot, aquesta fe en la cultura i intentar ser igual de coherents, rigorosos i crítics amb la construcció cultural de la qual tots en som partícips. I potser és aquesta una de les lliçons és valuoses que trec del seu mestratge, anys després d’assistir a les seves classes.  

[publicat a Núvol: http://www.nuvol.com/critica/jordi-castellanos-ciutada-davui/] 

DEIXAR EL COS A LES LLETRES

S’ha acabat l’agost i toca pensar, haguem fet vacances o no, en la tornada a la normalitat. I, per tant, no només cal omplir l’estoig i deixar a punt les motxilles pel curs, sinó tenir en compte les novetats que ens esperen a les llibreries després dels clàssics que ens hem empassat durant aquest estiu. Entre elles trobem, tres anys després, un altre llibre de contes de Sergi Pàmies: Cançons d’amor i de pluja. Una bona manera d’enfrontar aquest mes de setembre.

De nou es tracta d’un petit llibre: de la col·lecció Mínima Minor de Quaderns Crema i de poc menys de 200 pàgines. Una vegada més, l’estil de Pàmies es presenta clar i lluminós: precís però sense preciosismes; elaborat i pensat sense cap mena de recurs barroc. El llibre manté una estructura amb certa cadència. Més d’un cop, l’escriptor ha afirmat que la música, i la cuina, l’ajuden en els seus processos creatius, i en aquest llibre sembla clar: a part del títol, clarament musical, fins a cinc contes porten el nom de “cançó”: “Primera cançó”, “Segona cançó”, etc. fins a “Última cançó”. Es reparteixen al llarg del llibre definint una cadència i una estructura marcada. Cal tenir en compte, a més a més, que aquests cinc contes tracten el mateix tema: l’amor infeliç, el trencament amorós, o l’absurditat de l’amor quotidià. Tema, d’altra banda, recurrent en la narrativa de Sergi Pàmies. Tanca el recull el conte “Posteritat” que serveix de bon colofó ja que conté alguns dels temes habituals i el to més característic de l’escriptor. En aquest conte, algú ha previst fins al límit la seva mort: com ha de ser la vetlla, el funeral, el recordatori, els actes d’homenatge, etc. Hi ha coses, però, que no es poden controlar: com la pluja que ha limitat l’assistència al funeral o els amics que marxen corrent de l’acte i obliden el protagonista així que engeguen la ràdio del cotxe. La mort, un dels grans temes d’aquest llibre, tractada amb l’humor característic que tenyeix les vides quotidianes i absurdes dels personatges de Pàmies. Considerem que és un bon tancament de Cançons d’amor i de pluja.

S’ha dit que Sergi Pàmies ha anat recorrent cada vegada més a la seva biografia particular, i la dels seus pares, en detriment de les dosis de fantasia dels primers reculls de contes. Realitat i ficció, guanyant la primera sobre la segona a mesura que l’autor ha anat acumulant títols. No sé si és ben bé veritat perquè els límits entre una i l’altra sempre són confusos: el propi autor en parla en un dels seus contes de tema metaliterari, “Autobiogràfic”. El que sí que és cert és que en aquest llibre, i potser en els dos anteriors, cada cop hi ha una preocupació més gran per temes de maduresa: la mort d’aquells que has estimat, com els pares, la vellesa o el pas del temps esdevenen preocupacions que queden reflectides en aquests contes. En sis d’ells, la mort n’és la protagonista. I d’aquests, la figura de la mare n’és una constant. Lligada a la mort, la vellesa o la memòria (com el conte “La bufanda”, on una dona vella no és capaç de teixir com ho feia abans però insisteix en voler acabar una bufanda, o a “Tornar a casa a peu”, en el qual un home madur recupera els hàbits dels seus pares morts per obligar-se a recordar-los) esdevenen també temes rellevants. El conte “El Nínxol”, el més llarg del recull, és potser on es reflexiona amb més profunditat sobre tots aquests temes. El narrador, amb unes clares connotacions autobiogràfiques, descriu la mort absurda del germà gran del seu pare durant les primeres setmanes de la Guerra Civil. Els altres dos germans viuran una vida marcada per l’absència d’una persona estimada, qüestió que els determinarà profundament. En aquest conte es plantegen altres temes importants com la memòria a través de les generacions, quan el protagonista reflexiona sobre de quina manera el seu fill adolescent conviu amb la història dels seus avis. És segurament aquest un dels contes més reeixits del llibre.

A Cançons d’amor i de pluja es mantenen els relats de vides quotidianes absurdes típics de l’autor. Aquests contes esdevenen una mena de catàleg de vides infelices que posen en evidència la incomprensible quotidianitat. A part dels contes de tema amorós que ja hem esmentat, la biografia de l’home discret que arriba a ser invisible a “La vida inimitable”, o la de l’artista sense obra a “Breu història de l’art”, en són clars exemples. Dins d’aquesta categoria en destaquem el conte “Nova York, 1994 (notes per un conte)” perquè també considerem que és dels més rodons del recull. En aquest conte, un protagonista paranoic i corsecat pels nervis assisteix amb la seva dona, a qui és incapaç de fer feliç perquè no li pot fer un fill, a un sopar a casa de Paul Auster i Siri Hustvedt. A part del to humorístic que destil·la aquest relat, s’està explicant el despropòsit d’una vida marcada pels nervis que obliguen al personatge a no poder viure intensament un sopar amb uns escriptors que admira (preocupat com està que el taxista de tornada els assassini abans d’arribar a l’hotel) o d’un viatge a Nova York amb la seva dona (la impossibilitat de la paternitat pesa com una llosa en la relació). A més a més, aquest conte insinua un altre tema important d’aquest recull: el metaliterari. Tal i com indica el títol, l’anècdota a casa els Auster és només un apunt per a escriure alguna cosa.

Per tant els contes sobre l’ofici d’escriptor també apareixen en Cançons d’amor i de pluja. Contes on la segona persona apel·la el lector, com “La clau del son”; o que reflexionen, sempre des del punt de vista de l’escriptor, sobre temes com el cànon, a “Els millors contes del segle XX”; o sobre l’idoneïtat d’afegir o no uns agraïments al final d’un llibre, a “Agraïments”; o de les preguntes incòmodes en els clubs de lectura a “El col·loqui”, formen part d’aquesta temàtica metaliterària. En algun moment, a més a més, sembla que l’homenatge a Paul Auster no s’hagi limitat al conte on Sergi Pàmies el fa aparèixer com a protagonista. El joc de finestres i la relació entre personatge-autor-lector de “La clau del son” o el conte “La llibreta” poder fer pensar en l’autor de La trilogia de Nova York. 

Finalment, cal afegir que una vegada més l’autor incorpora algun conte basat en un joc de paraules que posa en evidència que el desajustament en l’àmbit lingüístic és una marca més de les vides absurdes que vivim. Com en el conte “Com dues gotes d’aigua” del llibre Si menges una llimona sense fer ganyotes, en “Matar el temps”, del recull que ens ocupa, el narrador juga a matar el temps de forma literal, o en el conte “Humor” es planteja el problema de  la injustícia que suposa poder deixar el cos a la ciència i no a les lletres. Es tracta de contes que són mers acudits lingüístics, jocs de paraules que marquen els límits de l’automatització del món a través d’aquestes expressions figurades i fossilitzades en la nostra parla i que condicionen les nostres conductes.

Tot això és el que podem trobar en aquest nou recull de contes de Sergi Pàmies. Es tracta d’un llibre que traspua una bona artesania, reflexió i una maduresa artística considerable tant pel que fa l’estil com pel tractament de certs temes. L’únic que se li pot retreure és que es tracta d’un llibre que podria fer-se reiteratiu pel que fa la pròpia producció de l’autor. Potser és un error, tant dels moments que vivim, exigir sempre novetats als escriptors i a vegades oblidem la importància de desenvolupar un llenguatge artístic propi, qüestió que Sergi Pàmies ha aconseguit amb escreix, obrint-li les portes a deixar el seu nom, no sé si el cos, a les lletres catalanes. 

[publicat a Núvol: http://www.nuvol.com/critica/sergi-pamies-deixar-el-cos-a-les-lletres/] 

PERQUÈ AMB LA VIDA NO N'HI HA PROU

Pintem perquè amb la vida no n’hi ha prou, escriu Miquel Barceló en els seus Quaderns d’Àfrica (Galàxia Gutenberg, 2004). Per a l’Albert Forns (el personatge, no l’escriptor) la seva vida tampoc és suficient (feina estil funcionari amb poca emoció, vacances a Menorca tedioses i parella estable massa tranquil·la) i per això decideix viure una falsificació. Com la Sophie Calle (l’artista, no el personatge de Paul Auster), aquesta experiència serà el que és la pintura per a Barceló, és a dir, la seva obra artística. La novel·la, per tant, relata el procés intel·lectual d’un artista incipient: el sorgiment de la idea, documentació, experimentació i realització de l’obra. Assaig i error constant. Èxits i fracassos de la primera obra d’un artista.

L’analogia, diuen els entesos, és un dels motors bàsics de la creació poètica i artística en general. Miquel Barceló, a la primera pàgina dels seus Quaderns que ja hem citat, afirma que es tracta d’una forma com una altra de realitat. A la novel·la Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) l’analogia esdevé el motor recurrent. Els títols dels capítols, sense anar més lluny, són tot analogies: “Albert Serra, Beckett, Pasqual Maragall”; “Palamós, Benidorm, Central Park” o “Hemingway, aeròlits, Baudrillard”, per posar alguns exemples. De fet, el punt de partida bàsic és una gran analogia: Albert Serra – Albert Forns (i queda palesa a la portada del llibre, on els dos noms apareixen un sota de l’altre, com reflectits en un mirall que distorsiona els cognoms).  Aquesta qüestió deixa clara la intenció artística de l’autor, que pretén anar una mica més enllà que de la simple trama novel·lística sense més pretensions.

L’altre gran recurs que utilitza Albert Forns (aquest sí, l’escriptor, no el personatge) és la falsificació, que esdevé el leitmotiv de la novel·la. En la trama, la falsificació és el punt de partida artístic: fer-se passar per un altre, però no només com un joc, sinó amb una voluntat realment creativa, artística. És per això que la novel·la es converteix en un assaig i reflexió sobre elements que han d’ajudar al personatge a crear aquesta falsificació de l’Albert Serra. Qüestions com la identitat de l’autor i la seva obra, el fingiment i la naturalitat de l’artista, la desnaturalització i originalitat de l’obra o la relació entre el simple postureig (ja que ens hem inventat recentment aquesta paraula) o la performance artística. És llavors quan Salvador Dalí, Andy Warhol, Enrique Vila-Matas, Samuel Beckett, Miquel Barceló, el Quixot o el Che Guevara esdevenen no només elements que permeten la reflexió sinó personatges importants i decisius de la novel·la. A l’autor (l’Albert Forns, no l’Albert Serra) li serveixen aquests noms propis per intentar marcar fronteres, o justament, ajudar a diluir-les una mica més, entre acció i artista, obra i personatge. Evidentment, l’Albert Serra (el cineasta i també el personatge) i els seus actors,  que no són actors professionals, apareixen sempre com a rerefons: allà on el narrador sempre retorna dels seus excursos assagístics.

La novel·la, per tant, es pot considerar un assaig entès en dos sentits: per un costat, com a gènere literari de prosa de reflexió sobre temes tan immensos com la creació artística i la identitat de l’artista. Per un altre costat, assaig entès com a provatura escènica (el protagonista, en el fons, s’està entrenant per a debutar en escena com a Albert Serra) i artística. Cal dir que en alguns moments, aquesta sensació d’experiment i tempteig del narrador/protagonista provoca que la novel·la vagi obrint fronts i  fa pensar que potser caldria tancar algun dels molts temes desplegats al llarg dels capítols. Al mateix temps, però, justament aquesta mateixa sensació d’inacabat o potser de punt de partida fa agafar ganes de llegir la propera proposta d’Albert Forns, on s’acabi de concretar tot allò que s’anuncia en aquesta opera prima.

Però  tant d’assaig no ha de fer oblidar que estem davant d’una novel·la: és a dir, una convenció literària, amb uns personatges, una trama i uns conflictes a solucionar. I si en algun moment ens n’oblidem, el propi títol explicita que no estem davant d’un estudi que analitza la psicologia interna dels creadors. A més a més, per acabar-ho d’arrodonir, es tracta d’una novel·la fresca i divertida, on la reflexió teòrica sobre creació artística no està renyida amb escenes hilarants de vida quotidiana i on l’humor, la intel·ligència i la perspicàcia es troben al servei d’una història per llegir a la platja, justament on tot comença quan l’Albert Forns (el protagonista) decideix convertir-se en l’Albert Serra (el personatge, no el cineasta). 

ELS FANTASMES I LA VIDA

Jove és la característica d’aquest llibre: el títol és jove, el protagonista és un jove escriptor (que deixa de ser tan jove), l’autor és jove i novell i l’editorial, Raig verd, és una jove editorial de Barcelona que s’estrena amb una línia de narrativa interessant i suggerent. Tot i que l'estil no sembla que sigui una de les prioritats de l'escriptor, la novel·la que tenim a les mans és fresca, atrevida i malda per explicar, entre d’altres coses, quins són els processos vitals i creatius d’un jove literat que pretén convertir-se en el nou impacte de les lletres catalanes. 

Així doncs, el protagonista és un escriptor i la història que s’explica és la gestació d’una novel·la (la que estem llegint?) que dura ben bé deu anys. Els primers intents del protagonista per escriure una obra literària són fallits per diverses raons. Tal i com diu el narrador, el jove autor s’ha estimbat al precipici abans de poder acabar els seus projectes narratius. I és que qualsevol escriptor lluita constantment contra els seus fantasmes: aquelles lectures que han fascinat en algun moment de la vida i que exerceixen no ja com a model, sinó com a una fita impossible. Només es pot arribar a escriure si hom és capaç de conviure amb aquesta pressió i intenta no assemblar-se a cap model i alhora els integra en les pròpies creacions. D’alguna manera, com en tantes altres coses, cal matar el pare. I Víctor Sabaté ho fa: és capaç de convertir els espectres d’aquests models en matèria novel·lesca. D’aquesta manera, els referents literaris, explícits o no, són l’eix que construeix l’argument i el ritme de tota la narració. Hawthorne, Melville, Ocampo, Bioy Casares, Borges, Vargas Llosa... esdevenen el motor de la novel·la: són la causa i la conseqüència de tot el que hi passa. Una vegada més, la metaliteratura i les narracions autorreferencials serveixen per crear un artefacte literari complet.

El resultat és una novel·la curta on es reflexiona sobre binomis des de la no lleugeresa però sí senzillesa: vida i literatura; lectura i escriptura; fantasia i quotidianitat. No es pretén aportar lliçons o solucions a aquests absoluts vitals sinó que es plantegen de forma subtil. Els protagonistes es mouen entre una vida anodina i les aspiracions de la creació literària, entre les esperances quotidianes importants, com esdevenir pares, i les experiències paranormals, com descobrir que el fantasma d’un escriptor del segle passat ha plagiat un conte de joventut. La veu del narrador, que és la del protagonista, mostra un to de perplexitat al llarg de tota la novel·la: el fet que està narrant és inexplicable per les lleis naturals i això justifica el to dubitatiu i sorprès, però també es narren altres elements absolutament quotidians tenyits de realisme (com treballar a la recepció d’un hotel, anar a comprar llibres a la llibreria La Central o voler tenir un fill) amb el mateix to. I és que la vida quotidiana, per molt insubstancial que sembli, sovint també deixa els seus protagonistes perplexos.

És aquest to agredolç el que trobem més interessant de la novel·la: la fantasia, la literatura, poden tenyir la realitat, però massa sovint només l’edulcoren. La vida, en definitiva, és el que queda. Encara que estigui poblada de fantasmes i d’altres elements fantàstics cal conviure amb la rutina, amb els fracassos, amb les decepcions. I alhora, és potser gràcies a aquesta fantasia, a la literatura, en definitiva, que es fan suportables les rutines, els fracassos i les decepcions. 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 25 de novembre  

Amb prototip o sense

Allò que més agraeixes quan acabes de llegir El talent del Jordi Nopca és la bona estona que t’ha fet passar. Aquesta afirmació podria semblar una evidència (generalment, es llegeixen novel·les per a passar-ho bé) però és més important del que aparenta: massa sovint, i més en aquest context historico-social-econòmic que vivim, l’entreteniment de qualitat escasseja. Les propostes culturals (literàries, artístiques, teatrals) que podrien ser més interessants pretenen, la majoria, parlar dels cul-de-sacs on les diverses crisis ens han portat, i, com que no poden aportar solucions, aquestes propostes culturals es queden massa vegades en el mer lament. Mateix tipus de plany que ens trobem en gairebé totes les converses de bar o dinars familiars. Altres cops, si la proposta cultural pretén ser entretinguda i còmica, amb freqüència perd l’epítet “cultural” i també el de “qualitat” i es queda en això: simple entreteniment sense més substància i, per tant, molts cops sense cap gràcia. Sortosament, i de forma excepcional, la novel·la El talent és una proposta literària que neix de la broma i que entreté des de la primera fins a l’última pàgina sense més pretensió que aquesta. I això sí, jugant, precisament, amb les pretensions “culturals” “de qualitat” tota l’estona. S’agraeix, doncs, literatura actual, amb caràcter, fresca, entretinguda i sense lament.

El talent és una novel·la d’aventures i també és una història d’amor. En alguns moments és una novel·la d’espionatge. I a voltes, un quadre de costums. També és una novel·la fantàstica (amb els seus espectres venjatius i decadentistes). En definitiva, es tracta d’una novel·la de novel·les: d’una narració que pretén evidenciar la narració, on els protagonistes són els autors, els escriptors i els artífex de la pròpia història. És una novel·la sobre el món editorial. És metaliteratura. És la novel·la d’un llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’argument és senzill: el Marco i la Núria, parella de vint-i-tants anys de Barcelona amb pretensions intel·lectuals i de fer negoci (i la pretensió, també, d’enllaçar ambdues coses), roben un prototip d’un aparell que els permetrà descobrir nous talents literaris i així, poder tirar endavant el seu projecte, Edicions del Cocodril. A partir d’aquí, diversos sequaços persegueixen els dos protagonistes per escenaris com Lisboa i Cotlliure (no per Barcelona, perquè el costumisme que tenyeix la ciutat impedeix les persecucions i altres deliris literaris de gènere). L’argument, però, és el menys important de la novel·la: més interessant és veure com es construeix aquest argument, qüestió que queda al descobert a través de totes les referències literàries, culturals i metanarratives al llarg de les pàgines i capítols (Aristòtil advertint la falta de versemblança a cert passatge, a tall d’exemple).

És provable que, precisament la particularitat de la novel·la (el llenguatge metaliterari portat a l’extrem) acabi restringint-ne els possibles receptors: sovint sembla que certs gags estiguin pensats només per aquelles persones d’una edat i una formació molt concretes, perillant, potser, caure al sectarisme. El lector d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys (un més o un menys) amb una formació literària, i també teòrica, molt determinada se sent com a casa entremig dels capítols d’aquesta novel·la. Ara, els pares d’aquest lector probablement no n’entendran un borrall. Tampoc l’amic enginyer o altres arquetipus de lector. Això no és pas una crítica, ans al contrari, ja que referències tan subtils com la relació entre el so d’un esternut i el nom d’un formalista rus són el que converteixen aquesta novel·la entretinguda en alguna cosa més.

Malgrat que els potencials lectors d’aquesta novel·la siguin un col·lectiu tan ben definit, o potser, encara que sembli contradictori, precisament per això, El talent fa olor de ser una novel·la de generació: un d’aquests discursos que neixen d’un context determinat i que s’expliquen des d’aquest. Això no en limita la seva repercussió en un futur, sinó que en determina el present: els lectors de El talent se senten identificats amb uns personatges que tenen, malgrat aventures fictícies, projectes i problemes similars als seus. Fins i tot, la manera de presentar aquests personatges i les seves històries particulars també pertany a una suposada generació que comparteix referents literaris, culturals, cinematogràfics, d’oci, de relacions socials, etc. I és precisament per aquesta qüestió generacional que s’agraeix encara més que es tracti d’una lectura amena, divertida, amb aire fresc i sense cap deix de lamentació per la situació actual i futura. A vegades sembla que la generació del Marco, la Júlia i la del Jordi (en definitiva, la nostra) hagi d’estar marcada pel plany, la queixa i l’autocompassió. Per evitar aquesta actitud, hi hem de posar tot el talent que siguem capaços de trobar, amb prototip o sense. 


Jordi NOPCA: El talent                                                                                                                Barcelona : LaBreu, març 2012 (Cicuta, 3)

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 546 (25 de març de  2012)]

Santiago Rusiñol: tots els monòlegs

L’editorial Adesiara enceta una nova línia amb la col·lecció ‘De cor a pensa’. Si fins ara el seu propòsit era publicar obres universals que no tinguessin encara una traducció catalana, amb ‘De cor a pensa’ s’acosta per primer cop als títols catalans. Però no es tracta de qualsevol títol en català: amb aquesta nova col·lecció es pretén posar en circulació aquells textos catalans que no havien estat reeditats. Es tracta d’una iniciativa interessant i útil. El primer volum que ha vist la llum, sota el títol de Hores angleses, ha estat el recull de dietaris que l’historiador Ferran Soldevila va escriure quan va fer de lector a la universitat de Liverpool entre els anys 1926 i 1929. Pel segon títol de la col·lecció, Adesiara ha triat Santiago Rusiñol: en un petit volum s’han publicat tots els monòlegs del pare del senyor Esteve amb una breu introducció de Vinyet Panyella que contextualitza el teatre de Rusiñol a l’època i a la pròpia obra de l’autor.

Santiago Rusiñol és un dels mites literaris més interessants de les lletres catalanes. D’alguna manera, el propi artista va procurar que s’estengués la seva llegenda més enllà de les seves obres i avui dia Rusiñol és un mite més, al costat dels seus personatges més emblemàtics. A la imatge que tenim de Rusiñol s’hi barregen les anècdotes de joventut, les jornades modernistes a Sitges, els anys de la bohèmia de París, els viatges en carro per Catalunya amb la companyia de Ramon Casas, etc. D’alguna manera, aquestes anècdotes ja formen part del propi corpus artístic de Rusiñol. I és que el fill de La Puntual va ser un dels artistes com pocs han existit a Catalunya: pintor, escriptor, dramaturg, bohemi i agitador cultural. Els monòlegs que ara podem llegir exemplifiquen aquesta dimensió d’artista complet i ambigu al mateix temps perquè, de la mateixa manera que el propi Rusiñol, són difícils de classificar: aquests textos estan a mig camí entre el teatre i el conte curt, entre la ironia i la melancolia.

El volum recull tretze veus diferents que interpel·len el lector (o el suposat espectador) explicant la seva situació actual i tot allò que els ha portat fins aquí: un home que té el vici de casar-se però se li moren totes les esposes, la minyona que vol suïcidar-se però només aconsegueix beure Anís del Mono, l’indigent a qui les autoritats han tallat la barba i, per tant, ha perdut la seva única font d’ingressos que era fer de model a artistes, el pare de família obligat a anar a un ball de disfresses, el botxí obsessionat per l’horari de menjades dels seus canaris, etc. Llegir aquestes històries una darrera l’altra, com deia, fan oblidar a vegades que ens trobem davant de textos teatrals, textos pensats per ser dits davant d’una audiència i, més acostumats a la lectura de relats, ens els empassem com breus contes. Potser, ara que els tenim ben editats i a l’abast de tothom, algú s’atrevirà a portar-los a l’escenari i llavors podrem assaborir la dimensió dramàtica d’aquests monòlegs.

El que tenen en comú tots aquests personatges és la barreja d’humor i tristesa. Si ja es tractava d’un gènere ambigu, resulta que el to dels textos manté aquesta sàvia balança entre el somriure fàcil i la melangia d’uns individus totalment sols, que han fracassat en alguna cosa però que ens fan somriure amb les seves històries particulars. Posats a engreixar el mite, “el Rusiñol d’aquest to –diu Josep Pla-, d’aquesta curiosa barreja d’ascetisme, de tristesa i escepticisme, serà insospitat per molts lectors. Així i tot, jo crec que la seva personalitat real  es troba aquí. Fou un home que tingué una sensibilitat exacerbada per a sentir la terrible incompatibilitat de la matèria i de l’esperit. Aquesta morbosa sensibilitat per a copsar aquest contrast el mantingué en una tristesa flotant, i la seva vida estigué sempre tocada d’una ombra de melancolia”.

La lectura d’aquests monòlegs, per tant, és altament recomanable: primer de tot i el més important, perquè és amena, divertida i, encara avui dia, tenen un aire de frescor i, fins i tot, de novetat; també és interessant per acostar-se una mica més a la figura de Rusiñol, aquest artista modernista, i conèixer-lo una mica més enllà del senyor Esteve. Finalment perquè aquesta lectura desperta relacions i referències posteriors i ens permet traçar una línia directa amb altres textos i autors catalans: després de llegir els monòlegs de Santiago Rusiñol tornen a venir ganes de rellegir les novel·les de Francesc Trabal, de retrobar el teatre de Joan Brossa o de tornar a assaborir els millors contes de Pere Calders. És, per tant, d’agrair poder disposar d’aquests textos en edicions actuals i no haver d’anar a buscar –los als volums de les obres completes. 

Santiago Rusiñol: Tots els monòlegs

Introducció de Vinyet Panyella

Martorell: Adesiara, 2011. 129 pàgines 

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 538 (29 de gener de  2012)]

Una nova novel·la d'un autor ja conegut

Hi ha certs autors que, sigui per la seva condició de canònics o de clàssics, només amb la invocació del seu nom ja afirmen valor literari. Els hi atribuïm aquesta autoritat perquè ens els han fet estudiar a l’escola i quan els hem llegit no ens han defraudat. Les seves obres han tingut transcendència a la historia literària, tant col·lectiva com particular. Quan ens acostem a aquesta mena d’autors ho fem sobre segurs, sabent que la inversió en la lectura serà recompensada. Com deia Italo Calvino, els clàssics són aquells que saps que són clàssics abans de llegir-los i que, quan has acabat, els segueixes considerant com a tals. Doncs bé, Llorenç Villalonga és una autoritat d’aquestes. Per això, quan hom decideix llegir una novel·la inèdita de Villalonga acabada de publicar sap que no serà una pèrdua de temps.

Rosa i gris no és ben bé material totalment nou i desconegut fins ara. Tal i com anuncia Josep Antoni Grimalt, l’editor de la novel·la, l’autor lliurà aquest text a Edicions 62 perquè l’inclogués en el segon volum de les seves Obres Completes que s’estava preparant. Aquest segon volum mai es va publicar i, per tant, el text de Rosa i Gris va quedar guardat en un calaix. Aquesta narració inèdita, però, presenta moltes similituds amb Un estiu a Mallorca, novel·la que Villalonga va publicar el 1975: l’argument principal, la majoria de personatges i certs passatges són compartits pels dos textos. De tota manera, Rosa i Gris té entitat pròpia i no sembla un esborrany o una refosa d’Un estiu a Mallorca.

La novel·la que ens ocupa retrata les situacions que es creen quan un personatge, la poetessa Sílvia Ocampo (exòtica, sensual, irracional, excèntrica i fascinant alhora), aterra enmig d’una societat molt polida però moralment repressiva. Una vegada més, Villalonga construeix la novel·la a través d’aquests dos pols: la societat que viu d’aparences i l’esperit lliure de l’artista. Villalonga crea, per tant, un statu quo (la instal·lació de Sílvia Ocampo en el sí de la comunitat aristocràtica mallorquina) ple de matisos i d’ironia. La veu del narrador, sempre moralment superior als personatges, relata i descriu, amb aquell deix de sàtira subtil i dura alhora tan característic de l’autor, les escenes incòmodes provocades per l’enfrontament de caràcters forts. Cap personatge, però, queda ben parat del retrat que en fa el narrador: ni Sílvia Ocampo, egocèntrica i frívola; ni Toni, el jove aristòcrata que es deixa fascinar per la poetessa però que és un nen de casa bona superficial i inconscient; ni els aristòcrates carregats d’hipocresia i profundament ridículs; ni els suposats intel·lectuals aduladors que envolten la poetessa, se’n surten dels judicis severs de la veu narrativa.

No es tracta d’una novel·la on passin moltes coses. De fet, l’argument descriu una simple campana de gauss: les grans reaccions dels illencs vers Ocampo, els escàndols que provoca la poetessa i el progressiu cansament que va provocant la situació. Com una joguina nova d’un nen que ja en té moltes, Sílvia Ocampo acaba per deixar de despertar interès a la població de l’illa i, cansada de tanta indiferència (un personatge que viu per a ser admirat o odiat, però en tot cas, que necessita dels altres per ser), decideix marxar. Mentrestant, la vida de la societat aristocràtica i decadent mallorquina s’ha trasbalsat durant uns mesos per poder seguir igual un cert temps més. Cal dir que en algun moment del relat sembla que el narrador vulgui anar per feina: hi ha situacions perfectament dibuixades però que acaben massa ràpidament. El desenllaç final és, potser, un dels més clars exemples d’aquesta rapidesa en la concatenació d’accions.

En definitiva, es tracta d’una novel·la lleugera i graciosa. No hi ha les reflexions ni la crítica feroç que es poden trobar en d’altres novel·les més canòniques i més importants de Llorenç Villalonga. Com dèiem al principi, però, quan algú, a part d’autor, esdevé autoritat és perquè els seus textos mantenen, d’alguna manera, la intel·ligència d’algú que té un món concret per explicar i una manera singular de fer-ho. I, per tant, fins i tot la lectura de les seves obres menors, no defrauda mai.  

Llorenç VILLALONGA: Rosa i Gris 

Edició a cura de Josep Antoni Grimalt
Palma, Lleonard Muntaner, 2011

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 527 (12 de novembre de  2011)]