Ricardo Menéndez Salmón o la mirada de la medusa

Una de les característiques de la narrativa de Ricardo Menéndez Salmón és el gruix conceptual que hi ha darrera les històries que relata. Així com un artista pictòric que s’obsessiona amb uns colors determinats o amb uns llenguatges concrets, Menéndez Salmón dóna voltes una i altra vegada a un uns mateixos temes. Les seves novel·les, en conseqüència, semblen estar en òrbita a l’entorn d’una concepció artística, d’una manera d’entendre el món i d’un llenguatge concret. Aquesta darrera novel·la, Medusa, esdevé un esglaó més en la recerca particular de l’autor.

Medusa planteja dos grans temes: l’art és salvació d’alguna cosa? La creació artística i la fruïció estètica ens poden realment estalviar algun dolor, algun horror? No en va, la novel·la és presidida per una cita de Walter Benjamin: “Jamás se da un documento de cultura sin que lo sea a la vez de barbarie”. L’altra qüestió de pes en el sí de la novel·la apel·la directament al lector. En les primeres pàgines, com és habitual en la narrativa de Menéndez Salmón, ja apareix la pregunta lapidària: “La doble pregunta, imposible de satisfacer, lo contamina todo: ¿se puede vivir sin rostro ni ideología?”. Com dèiem, Ricardo  Menéndez Salmón dóna voltes a l’entorn de la mateixa esfera: la seva poètica investiga l’horror (les seves primeres novel·les, La ofensa, Derrumbe i El corrector, formen el que s’ha dit la trilogia del Mal) i la creació artística. En Medusa, la novel·la, potser, més rodona de l’autor, l’horror i l’art es toquen. Què passa, doncs, amb aquell art sorgit en el sí de l’horror? Si l’art no ens salva de res, es pot quedar al marge de l’horror o esdevé un producte més del mal? És a dir, es pot crear realment al marge de la implicació ideològica?

Per plantejar aquestes qüestions transcendentals, l’autor recórrer a la història i al mite: contextualitza la seva narració en el nazisme, que és història i mite alhora del mal del segle XX; i la novel·la pren la forma d’una biografia pretesament objectiva. La biografia és un gènere literari on història i mite es donen la mà,  on la prosa que pretén ser verídica esdevé mite. El narrador, per tant, biografia la vida de Prohaska, un artista que treballa amb imatges (pintura, però sobretot fotografia i cinema) i que crea absolutament absorbit per l’engranatge nazi. Aquests elements, el context històric i l’estructura biogràfica de la novel·la, també formen part de la poètica de Menéndez Salmón ja que són recursos ja utilitzats amb anterioritat (recordem La ofensa, contextualitzada durant la Segona Guerra Mundial, o La luz es más antigua que el amor, on un fragment llarg de la novel·la pren la forma d’una biografia de Mark Rothko).

Si diem que Menéndez Salmón és un autor que ha aconseguit un llenguatge artístic personal i concret, reforça aquesta idea l’estil literari del narrador. Totes les novel·les de l’escriptor de Gijón es caracteritzen per un llenguatge acuradíssim, treballat fins als límits, si és que n’existeixen. En les novel·les i contes de Menéndez Salmón les paraules que falten són tant o més valuoses com les presents. L’estil és allò que defineix un escriptor de qualsevol altre tipus d’artista, les paraules són les seves eines. La prosa, a vegades barroca i d’altres punyent i tallant, de Menéndez Salmón ha esdevingut una marca d’estil molt personal. Quan un artista ha trobat un llenguatge particular es pot dir que ha assolit un bon èxit. I aquest, és el cas.

Com hem dit, Medusa és una novel·la molt rodona, on tot té un sentit. El títol n’és un bon exemple. Al final de la novel·la el mite clàssic de la Medusa esdevé la llum necessària no només per entendre la totalitat de la novel·la, i potser la totalitat de l’obra de Salmón, sinó també per prendre posició com a lector i persona. Si al principi del text es planteja la possibilitat, o impossibilitat, de viure sense rostre o ideologia, l’autoretrat de l’artista Prohaska fet a través dels ulls de la Medusa converteix la novel·la en un joc de miralls, en un mise en abyme terrorífic on ningú hi surt indemne: ni l’artista, ni el narrador biògraf, ni el lector, ja que els ulls de la Gorgona pregunten inquisitivament quin és el posicionament de cada u vers el Dolor aliè, vers l’Horror i el Mal.

Ricardo Menéndez Salmón: Medusa 

Barcelona: Seix Barral, 2012 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 5 de setembre  

Una lectura d'estiu que no és el que sembla

Es diu que Erri de Luca és un d’aquests autors més admirats que realment llegits: no té multitud de lectors fent cua a les llibreries per una dedicatòria, però el que sí que es pot assegurar és que aquells qui llegeixen Erri de Luca esdevenen fidels a la seva escriptura: esperem el pròxim llibre de l’autor napolità, no per descobrir el final d’una saga fragmentada, sinó perquè escrigui el que escrigui (segons ell, sempre al voltant de tres temes: revolució, infantesa napolitana i alpinisme) no defrauda. No enganya. La seva és una escriptura tan constant com particular, perquè Erri de Luca ha aconseguit allò que qualsevol artista aspira: la creació d’un llenguatge propi en el qual fons i forma esdevenen homogèniament indestriables l’una de l’altra.

El professor Jordi Llovet afirma que hi ha lectures estacionals. Que les novel·les de Thomas Mann són lectures d’hivern, per exemple. Els peixos no tanquen els ulls té clarament un moment per a ser llegida: a finals d’estiu, cap al vespre, quan l’ambient ja no és calorós però es manté l’escalfor del dia. Si pot ser, davant del mar. Caldria començar-lo cap a mitja tarda i acabar-lo quan ja sigui fosc ja que es tracta d’una lectura curta i intensa, que no admet les pauses ni les presses. En una entrevista, l’autor afirmava que si treus una frase del seu llibre aquesta és com un peix fora de l’aigua. Potser, al llibre, li passaria el mateix si el portéssim lluny del Mediterrani.

Fa estona que evitem penjar una etiqueta gratuïta: parlem del llibre de Erri de Luca per no haver de dir “la novel·la” o “la narració”. Els peixos no tanquen als ulls és una breu lectura de difícil classificació, com tots els llibres de l’autor napolità. És a mig camí de la fabulació, de la prosa memorialística, del record evocat i de la poesia. Un narrador que fàcilment podem identificar amb l’escriptor desencadena una escena rere l’altra d’un trosset d’estiu de fa cinquanta anys. Aquesta indefinició buscada del gènere és una constant en la literatura de De Luca, com si els gèneres convencionals no s’adiguessin a les històries que l’autor necessita explicar. I, amb la mateixa obstinació que malda per trobar la paraula precisa, també crea un gènere que s’ajusta a les necessitats de la història i de l’estil.

El protagonista de la història de Els peixos no tanquen els ulls és un adolescent de gran maduresa atrapat en un cos de nen que es relaciona amb el món a través dels llibres i de les paraules. La dèria pels mots encreuats i pels enigmes lingüístics fa que es plantegi sovint quines paraules prefereix a les altres: ‘mantenir’ és el seu verb preferit, i ‘amar’ l’incomoda perquè no entén la importància que li donen els adults. Aquest fet implica que el narrador reflexioni sovint sobre les paraules utilitzades, sobre el so, la llargada i els significats  dels mots utilitzats. I, com que res és gratuït en aquest llibre, la presència d’aquestes paraules que tenen significat per elles soles i que aporten un deix de metaliteratura al relat, revelen al lector la importància de la creació de l’estil. Com en els llibres d’Eduard Márquez o de Ricardo Menéndez Salmón, el ritme constant de la lectura, la música que acaba creant la prosa acurada i l’aparent senzillesa esdevenen tan importants com les anècdotes que es relaten.

Com dèiem, un llenguatge artístic és reeixit quan fons i forma s’uneixen en un tot. Si totes i cadascuna de les paraules que apareixen en aquesta prosa han estat meditades i sospesades (i cal dir que la traducció al català d’Anna Casassas transmet amb fidelitat la filigrana estilística de De Luca) també cada una de les experiències, aparentment banals, que viu el protagonista acaben formant part de l’engranatge precís que és aquest breu llibre d’estiu. Res és perquè sí ni superflu. Tampoc les vacances del nen que, igual que l’estil de Erri de Luca, amaguen dins la placidesa i tendresa d’un primer amor, l’intens esforç de tota una vida. El vell que evoca cinquanta anys més tard un estiu porta sobre les seves espatlles les cicatrius de tot un segle XX dolorós. A través de la figura de la mare, del pare o de l’estranya visió de la justícia de la noieta de la platja es filtra, entre gelat i gelat i passejades pel moll, la intensitat d’unes vides solcades per diversos i penetrants dolors. En aquest llibre, res és el que sembla i per això esdevé tan poderós: la sensació de placidesa i bonhomia que desprèn la prosa d’Erri de Luca i els ambients descrits tenen sempre un regust agredolç. La bondat i tendresa, malgrat ens arriben, no venen soles. I això ho aprèn el nen napolità que resol enigmes lingüístics estirat a la sorra. I, de retruc, el lector.

Erri De Luca: Els peixos no tanquen els ulls.

Traducció al català d’Anna Casassas.

Alzira: Bromera, març 2012

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 3 de juny