Es diu que Erri de Luca és un d’aquests autors més admirats que realment
llegits: no té multitud de lectors fent cua a les llibreries per una
dedicatòria, però el que sí que es pot assegurar és que aquells qui llegeixen
Erri de Luca esdevenen fidels a la seva escriptura: esperem el pròxim llibre de
l’autor napolità, no per descobrir el final d’una saga fragmentada, sinó perquè
escrigui el que escrigui (segons ell, sempre al voltant de tres temes:
revolució, infantesa napolitana i alpinisme) no defrauda. No enganya. La seva
és una escriptura tan constant com particular, perquè Erri de Luca ha
aconseguit allò que qualsevol artista aspira: la creació d’un llenguatge propi
en el qual fons i forma esdevenen homogèniament indestriables l’una de l’altra.
El professor Jordi Llovet afirma que hi ha lectures estacionals. Que les
novel·les de Thomas Mann són lectures d’hivern, per exemple. Els peixos no tanquen els ulls té
clarament un moment per a ser llegida: a finals d’estiu, cap al vespre, quan
l’ambient ja no és calorós però es manté l’escalfor del dia. Si pot ser, davant
del mar. Caldria començar-lo cap a mitja tarda i acabar-lo quan ja sigui fosc
ja que es tracta d’una lectura curta i intensa, que no admet les pauses ni les
presses. En una entrevista, l’autor afirmava que si treus una frase del seu
llibre aquesta és com un peix fora de l’aigua. Potser, al llibre, li passaria
el mateix si el portéssim lluny del Mediterrani.
Fa estona que evitem penjar una etiqueta gratuïta: parlem del llibre de
Erri de Luca per no haver de dir “la novel·la” o “la narració”. Els peixos no tanquen als ulls és una
breu lectura de difícil classificació, com tots els llibres de l’autor
napolità. És a mig camí de la fabulació, de la prosa memorialística, del record
evocat i de la poesia. Un narrador que fàcilment podem identificar amb
l’escriptor desencadena una escena rere l’altra d’un trosset d’estiu de fa
cinquanta anys. Aquesta indefinició buscada del gènere és una constant en la
literatura de De Luca, com si els gèneres convencionals no s’adiguessin a les
històries que l’autor necessita explicar. I, amb la mateixa obstinació que
malda per trobar la paraula precisa, també crea un gènere que s’ajusta a les
necessitats de la història i de l’estil.
El protagonista de la història de Els
peixos no tanquen els ulls és un adolescent de gran maduresa atrapat en un
cos de nen que es relaciona amb el món a través dels llibres i de les paraules.
La dèria pels mots encreuats i pels enigmes lingüístics fa que es plantegi
sovint quines paraules prefereix a les altres: ‘mantenir’ és el seu verb
preferit, i ‘amar’ l’incomoda perquè no entén la importància que li donen els
adults. Aquest fet implica que el narrador reflexioni sovint sobre les paraules
utilitzades, sobre el so, la llargada i els significats dels mots utilitzats. I, com que res és
gratuït en aquest llibre, la presència d’aquestes paraules que tenen significat
per elles soles i que aporten un deix de metaliteratura al relat, revelen al
lector la importància de la creació de l’estil. Com en els llibres d’Eduard
Márquez o de Ricardo Menéndez Salmón, el ritme constant de la lectura, la
música que acaba creant la prosa acurada i l’aparent senzillesa esdevenen tan
importants com les anècdotes que es relaten.
Com dèiem, un llenguatge artístic és reeixit quan fons i forma s’uneixen en
un tot. Si totes i cadascuna de les paraules que apareixen en aquesta prosa han
estat meditades i sospesades (i cal dir que la traducció al català d’Anna
Casassas transmet amb fidelitat la filigrana estilística de De Luca) també cada
una de les experiències, aparentment banals, que viu el protagonista acaben
formant part de l’engranatge precís que és aquest breu llibre d’estiu. Res és perquè
sí ni superflu. Tampoc les vacances del nen que, igual que l’estil de Erri de
Luca, amaguen dins la placidesa i tendresa d’un primer amor, l’intens esforç de
tota una vida. El vell que evoca cinquanta anys més tard un estiu porta sobre
les seves espatlles les cicatrius de tot un segle XX dolorós. A través de la
figura de la mare, del pare o de l’estranya visió de la justícia de la noieta
de la platja es filtra, entre gelat i gelat i passejades pel moll, la
intensitat d’unes vides solcades per diversos i penetrants dolors. En aquest
llibre, res és el que sembla i per això esdevé tan poderós: la sensació de
placidesa i bonhomia que desprèn la prosa d’Erri de Luca i els ambients
descrits tenen sempre un regust agredolç. La bondat i tendresa, malgrat ens
arriben, no venen soles. I això ho aprèn el nen napolità que resol enigmes
lingüístics estirat a la sorra. I, de retruc, el lector.
Erri De Luca: Els peixos no tanquen els ulls.
Traducció al català d’Anna Casassas.
Alzira: Bromera, març 2012
Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 3 de juny
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada