“Eren sis-cents mil homes, sense comptar les criatures. També se’n va anar amb ells una munió de gent, enduent-se grans ramats d’ovelles i de vaques. Van coure la pasta que s’havien emportat i en van fer coques sense llevat; la pasta no havia fermentat, perquè els havien expulsat i no s’havien pogut entretenir ni a preparar-se provisions”. Aquesta cita, encara que ho podria semblar d’entrada, no forma part de cap dels textos que es recullen a la miscel·lània Allez! Allez!, sinó que són uns versos antics, mítics, procedents de l’Èxode (13, 37-39). I és que les històries que apareixen narrades en primera persona en aquest conjunt de textos sobre el pas de frontera dibuixen un panorama tan desolador que sembla extret directament dels llibres bíblics. Milers de persones (460.000 entre gener i febrer de 1939) van creuar la frontera en condicions ínfimes, portant a coll les seves poques pertinences i sense que “la pasta hagués pogut fermentar”. Fugien de la guerra, de la derrota, de la fam i de les repressions.
En aquest llibre, quaranta-una veus diferents narren les peripècies personals per travessar la frontera francesa. Hi trobem historiadors, periodistes, poetes, novel·listes, polítics, mares de família, soldats, metges i artistes plàstics que formen un mosaic d’històries que serveixen per dibuixar, com qui enllaça els punts numerats fins que en surt una figura, la tragèdia col·lectiva de l’exili. Un dels encerts de la tria dels textos d’aquest llibre és, per tant, el caràcter singular i individual i alhora plural i col·lectiu. D’aquesta manera, el lector es troba escenes que es repeteixen com un leitmotiv al llarg de gairebé tots els textos (el pa blanc francès en contraposició al pa negre de la guerra, la fam, el fred, els crits d’Allez!, Allez! dels gendarmes, la visió desoladora de béns abandonats al llarg dels camins, la salvació i la pèrdua al mateix temps en passar la ratlla, l’estranya sensació de seguir en un mateix país, Catalunya, però de saber-se refugiat i a recer la guerra, la ràbia i indignació pels ombardejos contra els civils que intenten fugir...). A més, els personatges secundaris (com Pompeu Fabra, Lluís Companys o Pere Bosch i Gimpera) que apareixen en molts dels textos també ajuden a donar una unitat al llibre, mèrit de la tria que ha fet l’editora. Maria Campillo ha escollit acuradament els relats concrets que narren el fet físic de travessar la línia que separa la guerra de la pau i, per tant, a través dels testimonis individuals, hom es pot figurar globalment la tragèdia del pas de frontera.
Tots els textos es poden englobar dins l’etiqueta de la literatura memorialística: hi ha fragments de memòries, alguna entrevista, dietaris i algun text ficcional però de gran pes autobiogràfic. Crida l’atenció que textos sense intenció artística ni creativa, escrits directament des de l’experiència, recullin trets tan significatius del que es denominaria després com a literatura concentracionària. Jaume Pla, pintor i gravador, es planteja si després de l’experiència del camp de concentració podrà tornar ser mai més un home considerat home (emulant, sense saber-ho, el famós títol de Primo Levi); Francesc Trabal, escriptor, expressa la sensació de responsabilitat de viure per poder sobreviure tot allò que deixa enrere i que ja no existirà mai més; o Josep M. Poblet, periodista i polític, afirma que l’experiència de l’exili sembla l’expiació d’un pecat que no ha comès. Totes aquestes idees seran presents posteriorment en la literatura sorgida arrel de les experiències atroces dels camps de concentració i extermini. Per al lector és interessant poder detectar aquesta mena de tòpics literaris en textos previs.
Enmig de l’eclecticisme d’experiències narrades, per tant, tots aquests testimonis (encetats pels versos cèlebres de Pere Quart, gairebé com si fos un salm) mostren una tragèdia col·lectiva que pot arribar a tenir dimensions mítiques. En paraules de l’editora, el tema, en definitiva, d’aquest gran relat d’autoria múltiple sobre el primer escenari de l’exili és la narració d’una de les experiències més decisives que poden afectar la condició humana.
Maria Campillo (Ed.)
L’Avenç, Barcelona, 2010
328 Pàgs (9788488839473)
[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari DBalears, nº 523 (15 octubre 2011)]
[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari DBalears, nº 523 (15 octubre 2011)]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada