Amb prototip o sense

Allò que més agraeixes quan acabes de llegir El talent del Jordi Nopca és la bona estona que t’ha fet passar. Aquesta afirmació podria semblar una evidència (generalment, es llegeixen novel·les per a passar-ho bé) però és més important del que aparenta: massa sovint, i més en aquest context historico-social-econòmic que vivim, l’entreteniment de qualitat escasseja. Les propostes culturals (literàries, artístiques, teatrals) que podrien ser més interessants pretenen, la majoria, parlar dels cul-de-sacs on les diverses crisis ens han portat, i, com que no poden aportar solucions, aquestes propostes culturals es queden massa vegades en el mer lament. Mateix tipus de plany que ens trobem en gairebé totes les converses de bar o dinars familiars. Altres cops, si la proposta cultural pretén ser entretinguda i còmica, amb freqüència perd l’epítet “cultural” i també el de “qualitat” i es queda en això: simple entreteniment sense més substància i, per tant, molts cops sense cap gràcia. Sortosament, i de forma excepcional, la novel·la El talent és una proposta literària que neix de la broma i que entreté des de la primera fins a l’última pàgina sense més pretensió que aquesta. I això sí, jugant, precisament, amb les pretensions “culturals” “de qualitat” tota l’estona. S’agraeix, doncs, literatura actual, amb caràcter, fresca, entretinguda i sense lament.

El talent és una novel·la d’aventures i també és una història d’amor. En alguns moments és una novel·la d’espionatge. I a voltes, un quadre de costums. També és una novel·la fantàstica (amb els seus espectres venjatius i decadentistes). En definitiva, es tracta d’una novel·la de novel·les: d’una narració que pretén evidenciar la narració, on els protagonistes són els autors, els escriptors i els artífex de la pròpia història. És una novel·la sobre el món editorial. És metaliteratura. És la novel·la d’un llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’argument és senzill: el Marco i la Núria, parella de vint-i-tants anys de Barcelona amb pretensions intel·lectuals i de fer negoci (i la pretensió, també, d’enllaçar ambdues coses), roben un prototip d’un aparell que els permetrà descobrir nous talents literaris i així, poder tirar endavant el seu projecte, Edicions del Cocodril. A partir d’aquí, diversos sequaços persegueixen els dos protagonistes per escenaris com Lisboa i Cotlliure (no per Barcelona, perquè el costumisme que tenyeix la ciutat impedeix les persecucions i altres deliris literaris de gènere). L’argument, però, és el menys important de la novel·la: més interessant és veure com es construeix aquest argument, qüestió que queda al descobert a través de totes les referències literàries, culturals i metanarratives al llarg de les pàgines i capítols (Aristòtil advertint la falta de versemblança a cert passatge, a tall d’exemple).

És provable que, precisament la particularitat de la novel·la (el llenguatge metaliterari portat a l’extrem) acabi restringint-ne els possibles receptors: sovint sembla que certs gags estiguin pensats només per aquelles persones d’una edat i una formació molt concretes, perillant, potser, caure al sectarisme. El lector d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys (un més o un menys) amb una formació literària, i també teòrica, molt determinada se sent com a casa entremig dels capítols d’aquesta novel·la. Ara, els pares d’aquest lector probablement no n’entendran un borrall. Tampoc l’amic enginyer o altres arquetipus de lector. Això no és pas una crítica, ans al contrari, ja que referències tan subtils com la relació entre el so d’un esternut i el nom d’un formalista rus són el que converteixen aquesta novel·la entretinguda en alguna cosa més.

Malgrat que els potencials lectors d’aquesta novel·la siguin un col·lectiu tan ben definit, o potser, encara que sembli contradictori, precisament per això, El talent fa olor de ser una novel·la de generació: un d’aquests discursos que neixen d’un context determinat i que s’expliquen des d’aquest. Això no en limita la seva repercussió en un futur, sinó que en determina el present: els lectors de El talent se senten identificats amb uns personatges que tenen, malgrat aventures fictícies, projectes i problemes similars als seus. Fins i tot, la manera de presentar aquests personatges i les seves històries particulars també pertany a una suposada generació que comparteix referents literaris, culturals, cinematogràfics, d’oci, de relacions socials, etc. I és precisament per aquesta qüestió generacional que s’agraeix encara més que es tracti d’una lectura amena, divertida, amb aire fresc i sense cap deix de lamentació per la situació actual i futura. A vegades sembla que la generació del Marco, la Júlia i la del Jordi (en definitiva, la nostra) hagi d’estar marcada pel plany, la queixa i l’autocompassió. Per evitar aquesta actitud, hi hem de posar tot el talent que siguem capaços de trobar, amb prototip o sense. 


Jordi NOPCA: El talent                                                                                                                Barcelona : LaBreu, març 2012 (Cicuta, 3)

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 546 (25 de març de  2012)]