Ricardo Menéndez Salmón o la mirada de la medusa

Una de les característiques de la narrativa de Ricardo Menéndez Salmón és el gruix conceptual que hi ha darrera les històries que relata. Així com un artista pictòric que s’obsessiona amb uns colors determinats o amb uns llenguatges concrets, Menéndez Salmón dóna voltes una i altra vegada a un uns mateixos temes. Les seves novel·les, en conseqüència, semblen estar en òrbita a l’entorn d’una concepció artística, d’una manera d’entendre el món i d’un llenguatge concret. Aquesta darrera novel·la, Medusa, esdevé un esglaó més en la recerca particular de l’autor.

Medusa planteja dos grans temes: l’art és salvació d’alguna cosa? La creació artística i la fruïció estètica ens poden realment estalviar algun dolor, algun horror? No en va, la novel·la és presidida per una cita de Walter Benjamin: “Jamás se da un documento de cultura sin que lo sea a la vez de barbarie”. L’altra qüestió de pes en el sí de la novel·la apel·la directament al lector. En les primeres pàgines, com és habitual en la narrativa de Menéndez Salmón, ja apareix la pregunta lapidària: “La doble pregunta, imposible de satisfacer, lo contamina todo: ¿se puede vivir sin rostro ni ideología?”. Com dèiem, Ricardo  Menéndez Salmón dóna voltes a l’entorn de la mateixa esfera: la seva poètica investiga l’horror (les seves primeres novel·les, La ofensa, Derrumbe i El corrector, formen el que s’ha dit la trilogia del Mal) i la creació artística. En Medusa, la novel·la, potser, més rodona de l’autor, l’horror i l’art es toquen. Què passa, doncs, amb aquell art sorgit en el sí de l’horror? Si l’art no ens salva de res, es pot quedar al marge de l’horror o esdevé un producte més del mal? És a dir, es pot crear realment al marge de la implicació ideològica?

Per plantejar aquestes qüestions transcendentals, l’autor recórrer a la història i al mite: contextualitza la seva narració en el nazisme, que és història i mite alhora del mal del segle XX; i la novel·la pren la forma d’una biografia pretesament objectiva. La biografia és un gènere literari on història i mite es donen la mà,  on la prosa que pretén ser verídica esdevé mite. El narrador, per tant, biografia la vida de Prohaska, un artista que treballa amb imatges (pintura, però sobretot fotografia i cinema) i que crea absolutament absorbit per l’engranatge nazi. Aquests elements, el context històric i l’estructura biogràfica de la novel·la, també formen part de la poètica de Menéndez Salmón ja que són recursos ja utilitzats amb anterioritat (recordem La ofensa, contextualitzada durant la Segona Guerra Mundial, o La luz es más antigua que el amor, on un fragment llarg de la novel·la pren la forma d’una biografia de Mark Rothko).

Si diem que Menéndez Salmón és un autor que ha aconseguit un llenguatge artístic personal i concret, reforça aquesta idea l’estil literari del narrador. Totes les novel·les de l’escriptor de Gijón es caracteritzen per un llenguatge acuradíssim, treballat fins als límits, si és que n’existeixen. En les novel·les i contes de Menéndez Salmón les paraules que falten són tant o més valuoses com les presents. L’estil és allò que defineix un escriptor de qualsevol altre tipus d’artista, les paraules són les seves eines. La prosa, a vegades barroca i d’altres punyent i tallant, de Menéndez Salmón ha esdevingut una marca d’estil molt personal. Quan un artista ha trobat un llenguatge particular es pot dir que ha assolit un bon èxit. I aquest, és el cas.

Com hem dit, Medusa és una novel·la molt rodona, on tot té un sentit. El títol n’és un bon exemple. Al final de la novel·la el mite clàssic de la Medusa esdevé la llum necessària no només per entendre la totalitat de la novel·la, i potser la totalitat de l’obra de Salmón, sinó també per prendre posició com a lector i persona. Si al principi del text es planteja la possibilitat, o impossibilitat, de viure sense rostre o ideologia, l’autoretrat de l’artista Prohaska fet a través dels ulls de la Medusa converteix la novel·la en un joc de miralls, en un mise en abyme terrorífic on ningú hi surt indemne: ni l’artista, ni el narrador biògraf, ni el lector, ja que els ulls de la Gorgona pregunten inquisitivament quin és el posicionament de cada u vers el Dolor aliè, vers l’Horror i el Mal.

Ricardo Menéndez Salmón: Medusa 

Barcelona: Seix Barral, 2012 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 5 de setembre  

Una lectura d'estiu que no és el que sembla

Es diu que Erri de Luca és un d’aquests autors més admirats que realment llegits: no té multitud de lectors fent cua a les llibreries per una dedicatòria, però el que sí que es pot assegurar és que aquells qui llegeixen Erri de Luca esdevenen fidels a la seva escriptura: esperem el pròxim llibre de l’autor napolità, no per descobrir el final d’una saga fragmentada, sinó perquè escrigui el que escrigui (segons ell, sempre al voltant de tres temes: revolució, infantesa napolitana i alpinisme) no defrauda. No enganya. La seva és una escriptura tan constant com particular, perquè Erri de Luca ha aconseguit allò que qualsevol artista aspira: la creació d’un llenguatge propi en el qual fons i forma esdevenen homogèniament indestriables l’una de l’altra.

El professor Jordi Llovet afirma que hi ha lectures estacionals. Que les novel·les de Thomas Mann són lectures d’hivern, per exemple. Els peixos no tanquen els ulls té clarament un moment per a ser llegida: a finals d’estiu, cap al vespre, quan l’ambient ja no és calorós però es manté l’escalfor del dia. Si pot ser, davant del mar. Caldria començar-lo cap a mitja tarda i acabar-lo quan ja sigui fosc ja que es tracta d’una lectura curta i intensa, que no admet les pauses ni les presses. En una entrevista, l’autor afirmava que si treus una frase del seu llibre aquesta és com un peix fora de l’aigua. Potser, al llibre, li passaria el mateix si el portéssim lluny del Mediterrani.

Fa estona que evitem penjar una etiqueta gratuïta: parlem del llibre de Erri de Luca per no haver de dir “la novel·la” o “la narració”. Els peixos no tanquen als ulls és una breu lectura de difícil classificació, com tots els llibres de l’autor napolità. És a mig camí de la fabulació, de la prosa memorialística, del record evocat i de la poesia. Un narrador que fàcilment podem identificar amb l’escriptor desencadena una escena rere l’altra d’un trosset d’estiu de fa cinquanta anys. Aquesta indefinició buscada del gènere és una constant en la literatura de De Luca, com si els gèneres convencionals no s’adiguessin a les històries que l’autor necessita explicar. I, amb la mateixa obstinació que malda per trobar la paraula precisa, també crea un gènere que s’ajusta a les necessitats de la història i de l’estil.

El protagonista de la història de Els peixos no tanquen els ulls és un adolescent de gran maduresa atrapat en un cos de nen que es relaciona amb el món a través dels llibres i de les paraules. La dèria pels mots encreuats i pels enigmes lingüístics fa que es plantegi sovint quines paraules prefereix a les altres: ‘mantenir’ és el seu verb preferit, i ‘amar’ l’incomoda perquè no entén la importància que li donen els adults. Aquest fet implica que el narrador reflexioni sovint sobre les paraules utilitzades, sobre el so, la llargada i els significats  dels mots utilitzats. I, com que res és gratuït en aquest llibre, la presència d’aquestes paraules que tenen significat per elles soles i que aporten un deix de metaliteratura al relat, revelen al lector la importància de la creació de l’estil. Com en els llibres d’Eduard Márquez o de Ricardo Menéndez Salmón, el ritme constant de la lectura, la música que acaba creant la prosa acurada i l’aparent senzillesa esdevenen tan importants com les anècdotes que es relaten.

Com dèiem, un llenguatge artístic és reeixit quan fons i forma s’uneixen en un tot. Si totes i cadascuna de les paraules que apareixen en aquesta prosa han estat meditades i sospesades (i cal dir que la traducció al català d’Anna Casassas transmet amb fidelitat la filigrana estilística de De Luca) també cada una de les experiències, aparentment banals, que viu el protagonista acaben formant part de l’engranatge precís que és aquest breu llibre d’estiu. Res és perquè sí ni superflu. Tampoc les vacances del nen que, igual que l’estil de Erri de Luca, amaguen dins la placidesa i tendresa d’un primer amor, l’intens esforç de tota una vida. El vell que evoca cinquanta anys més tard un estiu porta sobre les seves espatlles les cicatrius de tot un segle XX dolorós. A través de la figura de la mare, del pare o de l’estranya visió de la justícia de la noieta de la platja es filtra, entre gelat i gelat i passejades pel moll, la intensitat d’unes vides solcades per diversos i penetrants dolors. En aquest llibre, res és el que sembla i per això esdevé tan poderós: la sensació de placidesa i bonhomia que desprèn la prosa d’Erri de Luca i els ambients descrits tenen sempre un regust agredolç. La bondat i tendresa, malgrat ens arriben, no venen soles. I això ho aprèn el nen napolità que resol enigmes lingüístics estirat a la sorra. I, de retruc, el lector.

Erri De Luca: Els peixos no tanquen els ulls.

Traducció al català d’Anna Casassas.

Alzira: Bromera, març 2012

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 3 de juny 

Amb prototip o sense

Allò que més agraeixes quan acabes de llegir El talent del Jordi Nopca és la bona estona que t’ha fet passar. Aquesta afirmació podria semblar una evidència (generalment, es llegeixen novel·les per a passar-ho bé) però és més important del que aparenta: massa sovint, i més en aquest context historico-social-econòmic que vivim, l’entreteniment de qualitat escasseja. Les propostes culturals (literàries, artístiques, teatrals) que podrien ser més interessants pretenen, la majoria, parlar dels cul-de-sacs on les diverses crisis ens han portat, i, com que no poden aportar solucions, aquestes propostes culturals es queden massa vegades en el mer lament. Mateix tipus de plany que ens trobem en gairebé totes les converses de bar o dinars familiars. Altres cops, si la proposta cultural pretén ser entretinguda i còmica, amb freqüència perd l’epítet “cultural” i també el de “qualitat” i es queda en això: simple entreteniment sense més substància i, per tant, molts cops sense cap gràcia. Sortosament, i de forma excepcional, la novel·la El talent és una proposta literària que neix de la broma i que entreté des de la primera fins a l’última pàgina sense més pretensió que aquesta. I això sí, jugant, precisament, amb les pretensions “culturals” “de qualitat” tota l’estona. S’agraeix, doncs, literatura actual, amb caràcter, fresca, entretinguda i sense lament.

El talent és una novel·la d’aventures i també és una història d’amor. En alguns moments és una novel·la d’espionatge. I a voltes, un quadre de costums. També és una novel·la fantàstica (amb els seus espectres venjatius i decadentistes). En definitiva, es tracta d’una novel·la de novel·les: d’una narració que pretén evidenciar la narració, on els protagonistes són els autors, els escriptors i els artífex de la pròpia història. És una novel·la sobre el món editorial. És metaliteratura. És la novel·la d’un llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’argument és senzill: el Marco i la Núria, parella de vint-i-tants anys de Barcelona amb pretensions intel·lectuals i de fer negoci (i la pretensió, també, d’enllaçar ambdues coses), roben un prototip d’un aparell que els permetrà descobrir nous talents literaris i així, poder tirar endavant el seu projecte, Edicions del Cocodril. A partir d’aquí, diversos sequaços persegueixen els dos protagonistes per escenaris com Lisboa i Cotlliure (no per Barcelona, perquè el costumisme que tenyeix la ciutat impedeix les persecucions i altres deliris literaris de gènere). L’argument, però, és el menys important de la novel·la: més interessant és veure com es construeix aquest argument, qüestió que queda al descobert a través de totes les referències literàries, culturals i metanarratives al llarg de les pàgines i capítols (Aristòtil advertint la falta de versemblança a cert passatge, a tall d’exemple).

És provable que, precisament la particularitat de la novel·la (el llenguatge metaliterari portat a l’extrem) acabi restringint-ne els possibles receptors: sovint sembla que certs gags estiguin pensats només per aquelles persones d’una edat i una formació molt concretes, perillant, potser, caure al sectarisme. El lector d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys (un més o un menys) amb una formació literària, i també teòrica, molt determinada se sent com a casa entremig dels capítols d’aquesta novel·la. Ara, els pares d’aquest lector probablement no n’entendran un borrall. Tampoc l’amic enginyer o altres arquetipus de lector. Això no és pas una crítica, ans al contrari, ja que referències tan subtils com la relació entre el so d’un esternut i el nom d’un formalista rus són el que converteixen aquesta novel·la entretinguda en alguna cosa més.

Malgrat que els potencials lectors d’aquesta novel·la siguin un col·lectiu tan ben definit, o potser, encara que sembli contradictori, precisament per això, El talent fa olor de ser una novel·la de generació: un d’aquests discursos que neixen d’un context determinat i que s’expliquen des d’aquest. Això no en limita la seva repercussió en un futur, sinó que en determina el present: els lectors de El talent se senten identificats amb uns personatges que tenen, malgrat aventures fictícies, projectes i problemes similars als seus. Fins i tot, la manera de presentar aquests personatges i les seves històries particulars també pertany a una suposada generació que comparteix referents literaris, culturals, cinematogràfics, d’oci, de relacions socials, etc. I és precisament per aquesta qüestió generacional que s’agraeix encara més que es tracti d’una lectura amena, divertida, amb aire fresc i sense cap deix de lamentació per la situació actual i futura. A vegades sembla que la generació del Marco, la Júlia i la del Jordi (en definitiva, la nostra) hagi d’estar marcada pel plany, la queixa i l’autocompassió. Per evitar aquesta actitud, hi hem de posar tot el talent que siguem capaços de trobar, amb prototip o sense. 


Jordi NOPCA: El talent                                                                                                                Barcelona : LaBreu, març 2012 (Cicuta, 3)

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 546 (25 de març de  2012)]

Santiago Rusiñol: tots els monòlegs

L’editorial Adesiara enceta una nova línia amb la col·lecció ‘De cor a pensa’. Si fins ara el seu propòsit era publicar obres universals que no tinguessin encara una traducció catalana, amb ‘De cor a pensa’ s’acosta per primer cop als títols catalans. Però no es tracta de qualsevol títol en català: amb aquesta nova col·lecció es pretén posar en circulació aquells textos catalans que no havien estat reeditats. Es tracta d’una iniciativa interessant i útil. El primer volum que ha vist la llum, sota el títol de Hores angleses, ha estat el recull de dietaris que l’historiador Ferran Soldevila va escriure quan va fer de lector a la universitat de Liverpool entre els anys 1926 i 1929. Pel segon títol de la col·lecció, Adesiara ha triat Santiago Rusiñol: en un petit volum s’han publicat tots els monòlegs del pare del senyor Esteve amb una breu introducció de Vinyet Panyella que contextualitza el teatre de Rusiñol a l’època i a la pròpia obra de l’autor.

Santiago Rusiñol és un dels mites literaris més interessants de les lletres catalanes. D’alguna manera, el propi artista va procurar que s’estengués la seva llegenda més enllà de les seves obres i avui dia Rusiñol és un mite més, al costat dels seus personatges més emblemàtics. A la imatge que tenim de Rusiñol s’hi barregen les anècdotes de joventut, les jornades modernistes a Sitges, els anys de la bohèmia de París, els viatges en carro per Catalunya amb la companyia de Ramon Casas, etc. D’alguna manera, aquestes anècdotes ja formen part del propi corpus artístic de Rusiñol. I és que el fill de La Puntual va ser un dels artistes com pocs han existit a Catalunya: pintor, escriptor, dramaturg, bohemi i agitador cultural. Els monòlegs que ara podem llegir exemplifiquen aquesta dimensió d’artista complet i ambigu al mateix temps perquè, de la mateixa manera que el propi Rusiñol, són difícils de classificar: aquests textos estan a mig camí entre el teatre i el conte curt, entre la ironia i la melancolia.

El volum recull tretze veus diferents que interpel·len el lector (o el suposat espectador) explicant la seva situació actual i tot allò que els ha portat fins aquí: un home que té el vici de casar-se però se li moren totes les esposes, la minyona que vol suïcidar-se però només aconsegueix beure Anís del Mono, l’indigent a qui les autoritats han tallat la barba i, per tant, ha perdut la seva única font d’ingressos que era fer de model a artistes, el pare de família obligat a anar a un ball de disfresses, el botxí obsessionat per l’horari de menjades dels seus canaris, etc. Llegir aquestes històries una darrera l’altra, com deia, fan oblidar a vegades que ens trobem davant de textos teatrals, textos pensats per ser dits davant d’una audiència i, més acostumats a la lectura de relats, ens els empassem com breus contes. Potser, ara que els tenim ben editats i a l’abast de tothom, algú s’atrevirà a portar-los a l’escenari i llavors podrem assaborir la dimensió dramàtica d’aquests monòlegs.

El que tenen en comú tots aquests personatges és la barreja d’humor i tristesa. Si ja es tractava d’un gènere ambigu, resulta que el to dels textos manté aquesta sàvia balança entre el somriure fàcil i la melangia d’uns individus totalment sols, que han fracassat en alguna cosa però que ens fan somriure amb les seves històries particulars. Posats a engreixar el mite, “el Rusiñol d’aquest to –diu Josep Pla-, d’aquesta curiosa barreja d’ascetisme, de tristesa i escepticisme, serà insospitat per molts lectors. Així i tot, jo crec que la seva personalitat real  es troba aquí. Fou un home que tingué una sensibilitat exacerbada per a sentir la terrible incompatibilitat de la matèria i de l’esperit. Aquesta morbosa sensibilitat per a copsar aquest contrast el mantingué en una tristesa flotant, i la seva vida estigué sempre tocada d’una ombra de melancolia”.

La lectura d’aquests monòlegs, per tant, és altament recomanable: primer de tot i el més important, perquè és amena, divertida i, encara avui dia, tenen un aire de frescor i, fins i tot, de novetat; també és interessant per acostar-se una mica més a la figura de Rusiñol, aquest artista modernista, i conèixer-lo una mica més enllà del senyor Esteve. Finalment perquè aquesta lectura desperta relacions i referències posteriors i ens permet traçar una línia directa amb altres textos i autors catalans: després de llegir els monòlegs de Santiago Rusiñol tornen a venir ganes de rellegir les novel·les de Francesc Trabal, de retrobar el teatre de Joan Brossa o de tornar a assaborir els millors contes de Pere Calders. És, per tant, d’agrair poder disposar d’aquests textos en edicions actuals i no haver d’anar a buscar –los als volums de les obres completes. 

Santiago Rusiñol: Tots els monòlegs

Introducció de Vinyet Panyella

Martorell: Adesiara, 2011. 129 pàgines 

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 538 (29 de gener de  2012)]

"Què és l'atracament a un banc comparat amb la seva fundació?"

Poques vegades, la cita que l’autor escull per encapçalar un llibre és tan clara i resumeix tan bé el tema, l’argument, els personatges i el context d’una novel·la com en el cas que ens ocupa. A Amb l’aigua fins al coll, Petros Màrkaris ha decidit que sigui Bertolt Brecht qui obri les portes, és a dir, les pàgines, a la seva història: “Què és l’atracament d’un banc, comparat amb la seva fundació?”

I és que, tal com ha afirmat diverses vegades Petros Màrkaris, Bertolt Brecht ha sigut per a ell una boia on aferrar-se tot sovint. La lectura i l’estudi del poeta i dramaturg alemany li han aportat unes eines formals determinades: com distribuir capítols, o actes, en les seves obres i com prendre distància amb la història que explica. El resultat d’aquesta influència es pot percebre a Amb l’aigua fins al coll on existeix una curosa i estratègica divisió (i llargària) de capítols que permet la creació de les tensions narratives pròpies del gènere de la novel·la negra. Formalment, també cal destacar l’estudiada dosificació de la informació: el lector segueix la investigació darrera del ulls del seu protagonista, Kostas Kharitos, i, per tant, té els mateixos dubtes i arriba a les mateixes conclusions alhora que el comissari (i sovint se sent tan perdut com ell). A vegades, però, el ritme de la novel·la es veu truncat per algunes excessives pauses (allò que popularment podem determinar com palla) que fan que el lector es distanciï algun moment del món narratiu de la novel·la. Em refereixo a paràgrafs sencers que no aporten més informació que el desplaçament d’un personatge d’un cantó a l’altre de la ciutat o dins del mateix edifici de la policia.

Petros Màrkaris ha estat guardonat amb el IV premi Pepe Carvalho de Novel·la Negra. És significatiu que sigui l’investigador creat per Manuel Vázquez Montalbán el responsable de premiar l’escriptor i economista grec, ja que Màrkaris ha afirmat que Vázquez Montalbán ha estat un dels altres eixos vertebradors de la seva obra. Si Brecht li aportava unes eines formals, l’escriptor barceloní li va ensenyar la incursió de la política en el sí mateix del gènere negre. A Amb l’aigua fins al coll, la política i la situació social no només li serveixen per il·lustrar un escenari determinat, sinó que també acaben per esdevenir clau en l’eix argumental: resulta que l’assassí comet uns crims totalment vinculats a la realitat que està vivint Grècia en aquests moments.

A la manera de Brecht i de Vázquez Montalbán, la novel·la manté un punt de vista determinat i una inclinació ideològica concreta que es reflecteix en l’actitud del protagonista. Lluny de ser una novel·la doctrinal, l’ambigüitat moral de l’autor dels crims provoca que el comissari acabi desenvolupant certa empatia vers l’assassí. Aquesta situació deixa Kostas Kharitos enmig d’un complex dilema ètic: el més interessant és que el lector es troba en la mateixa delicada, i incòmoda, situació que el comissari ja que la veu narrativa (sempre una primera persona) de Amb l’aigua fins al coll ha fet que s’identifiqués absolutament amb el protagonista. Després d’això, la cita de Bertolt Brecht pren tota la seva significació i esdevé perfecta per encetar la novel·la: al ser una pregunta, a més a més, provoca una implicació directa, ja que exigeix una resposta. D’aquesta manera, tant Kharitos com el lector han de prendre partit vers els crims comesos, però també respecte la situació econòmica, política i social que es troba Grècia.

Malgrat quedi esbossat aquest dilema moral que viu el comissari amb aquest cas, es troba a faltar un desenllaç més concret referent a la reacció del protagonista de la novel·la. Com ha afectat realment a Kostas Kharitos aquesta història? Fins a quin punt canviarà la seva conducta i actitud després de l’experiència viscuda? Potser és una intenció totalment predeterminada per Petros Màrkaris, que ens fa esperar la següent novel·la per veure fins a quin punt Kharitos ha evolucionat. 

Petros Màrkaris: Amb l’aigua fins al coll.

Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí

Barcelona: Tusquets, 2011. 321 pàgines

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 530 (4 de desembre de  2011)]

Una nova novel·la d'un autor ja conegut

Hi ha certs autors que, sigui per la seva condició de canònics o de clàssics, només amb la invocació del seu nom ja afirmen valor literari. Els hi atribuïm aquesta autoritat perquè ens els han fet estudiar a l’escola i quan els hem llegit no ens han defraudat. Les seves obres han tingut transcendència a la historia literària, tant col·lectiva com particular. Quan ens acostem a aquesta mena d’autors ho fem sobre segurs, sabent que la inversió en la lectura serà recompensada. Com deia Italo Calvino, els clàssics són aquells que saps que són clàssics abans de llegir-los i que, quan has acabat, els segueixes considerant com a tals. Doncs bé, Llorenç Villalonga és una autoritat d’aquestes. Per això, quan hom decideix llegir una novel·la inèdita de Villalonga acabada de publicar sap que no serà una pèrdua de temps.

Rosa i gris no és ben bé material totalment nou i desconegut fins ara. Tal i com anuncia Josep Antoni Grimalt, l’editor de la novel·la, l’autor lliurà aquest text a Edicions 62 perquè l’inclogués en el segon volum de les seves Obres Completes que s’estava preparant. Aquest segon volum mai es va publicar i, per tant, el text de Rosa i Gris va quedar guardat en un calaix. Aquesta narració inèdita, però, presenta moltes similituds amb Un estiu a Mallorca, novel·la que Villalonga va publicar el 1975: l’argument principal, la majoria de personatges i certs passatges són compartits pels dos textos. De tota manera, Rosa i Gris té entitat pròpia i no sembla un esborrany o una refosa d’Un estiu a Mallorca.

La novel·la que ens ocupa retrata les situacions que es creen quan un personatge, la poetessa Sílvia Ocampo (exòtica, sensual, irracional, excèntrica i fascinant alhora), aterra enmig d’una societat molt polida però moralment repressiva. Una vegada més, Villalonga construeix la novel·la a través d’aquests dos pols: la societat que viu d’aparences i l’esperit lliure de l’artista. Villalonga crea, per tant, un statu quo (la instal·lació de Sílvia Ocampo en el sí de la comunitat aristocràtica mallorquina) ple de matisos i d’ironia. La veu del narrador, sempre moralment superior als personatges, relata i descriu, amb aquell deix de sàtira subtil i dura alhora tan característic de l’autor, les escenes incòmodes provocades per l’enfrontament de caràcters forts. Cap personatge, però, queda ben parat del retrat que en fa el narrador: ni Sílvia Ocampo, egocèntrica i frívola; ni Toni, el jove aristòcrata que es deixa fascinar per la poetessa però que és un nen de casa bona superficial i inconscient; ni els aristòcrates carregats d’hipocresia i profundament ridículs; ni els suposats intel·lectuals aduladors que envolten la poetessa, se’n surten dels judicis severs de la veu narrativa.

No es tracta d’una novel·la on passin moltes coses. De fet, l’argument descriu una simple campana de gauss: les grans reaccions dels illencs vers Ocampo, els escàndols que provoca la poetessa i el progressiu cansament que va provocant la situació. Com una joguina nova d’un nen que ja en té moltes, Sílvia Ocampo acaba per deixar de despertar interès a la població de l’illa i, cansada de tanta indiferència (un personatge que viu per a ser admirat o odiat, però en tot cas, que necessita dels altres per ser), decideix marxar. Mentrestant, la vida de la societat aristocràtica i decadent mallorquina s’ha trasbalsat durant uns mesos per poder seguir igual un cert temps més. Cal dir que en algun moment del relat sembla que el narrador vulgui anar per feina: hi ha situacions perfectament dibuixades però que acaben massa ràpidament. El desenllaç final és, potser, un dels més clars exemples d’aquesta rapidesa en la concatenació d’accions.

En definitiva, es tracta d’una novel·la lleugera i graciosa. No hi ha les reflexions ni la crítica feroç que es poden trobar en d’altres novel·les més canòniques i més importants de Llorenç Villalonga. Com dèiem al principi, però, quan algú, a part d’autor, esdevé autoritat és perquè els seus textos mantenen, d’alguna manera, la intel·ligència d’algú que té un món concret per explicar i una manera singular de fer-ho. I, per tant, fins i tot la lectura de les seves obres menors, no defrauda mai.  

Llorenç VILLALONGA: Rosa i Gris 

Edició a cura de Josep Antoni Grimalt
Palma, Lleonard Muntaner, 2011

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 527 (12 de novembre de  2011)]

Escrits del pas de frontera

“Eren sis-cents mil homes, sense comptar les criatures. També se’n va anar amb ells una munió de gent, enduent-se grans ramats d’ovelles i de vaques. Van coure la pasta que s’havien emportat i en van fer coques sense llevat; la pasta no havia fermentat, perquè els havien expulsat i no s’havien pogut entretenir ni a preparar-se provisions”. Aquesta cita, encara que ho podria semblar d’entrada, no forma part de cap dels textos que es recullen a la miscel·lània Allez! Allez!, sinó que són uns versos antics, mítics, procedents de l’Èxode (13, 37-39). I és que les històries que apareixen narrades en primera persona en aquest conjunt de textos sobre el pas de frontera dibuixen un panorama tan desolador que sembla extret directament dels llibres bíblics. Milers de persones (460.000 entre gener i febrer de 1939) van creuar la frontera en condicions ínfimes, portant a coll les seves poques pertinences i sense que “la pasta hagués pogut fermentar”. Fugien de la guerra, de la derrota, de la fam i de les repressions.

En aquest llibre, quaranta-una veus diferents narren les peripècies personals per travessar la frontera francesa. Hi trobem historiadors, periodistes, poetes, novel·listes, polítics, mares de família, soldats, metges i artistes plàstics que formen un mosaic d’històries que serveixen per dibuixar, com qui enllaça els punts numerats fins que en surt una figura, la tragèdia col·lectiva de l’exili. Un dels encerts de la tria dels textos d’aquest llibre és, per tant, el caràcter singular i individual i alhora plural i col·lectiu. D’aquesta manera, el lector es troba escenes que es repeteixen com un leitmotiv al llarg de gairebé tots els textos (el pa blanc francès en contraposició al pa negre de la guerra, la fam, el fred, els crits d’Allez!, Allez! dels gendarmes, la visió desoladora de béns abandonats al llarg dels camins, la salvació i la pèrdua al mateix temps en passar la ratlla, l’estranya sensació de seguir en un mateix país, Catalunya, però de saber-se refugiat i a recer la guerra, la ràbia i indignació pels ombardejos contra els civils que intenten fugir...). A més, els personatges secundaris (com Pompeu Fabra, Lluís Companys o Pere Bosch i Gimpera) que apareixen en molts dels textos també ajuden a donar una unitat al llibre, mèrit de la tria que ha fet l’editora. Maria Campillo ha escollit acuradament els relats concrets que narren el fet físic de travessar la línia que separa la guerra de la pau i, per tant, a través dels testimonis individuals, hom es pot figurar globalment la tragèdia del pas de frontera.

Tots els textos es poden englobar dins l’etiqueta de la literatura memorialística: hi ha fragments de memòries, alguna entrevista, dietaris i algun  text ficcional però de gran pes autobiogràfic. Crida l’atenció que textos sense intenció artística ni creativa, escrits directament des de l’experiència, recullin trets tan significatius del que es denominaria després com a literatura concentracionària. Jaume Pla, pintor i gravador, es planteja si després de l’experiència del camp de concentració podrà tornar ser mai més un home considerat home (emulant, sense saber-ho, el famós títol de Primo Levi); Francesc Trabal, escriptor, expressa la sensació de responsabilitat de viure per poder sobreviure tot allò que deixa enrere i que ja no existirà mai més; o Josep M. Poblet, periodista i polític,  afirma que l’experiència de l’exili sembla l’expiació d’un pecat que no ha comès. Totes aquestes idees seran presents posteriorment en la literatura sorgida arrel de les experiències atroces dels camps de concentració i extermini. Per al lector és interessant poder detectar aquesta mena de tòpics literaris en textos previs.

Enmig de l’eclecticisme d’experiències narrades, per tant, tots aquests testimonis (encetats pels versos cèlebres de Pere Quart, gairebé com si fos un salm) mostren una tragèdia col·lectiva que pot arribar a tenir dimensions mítiques. En paraules de l’editora, el tema, en definitiva, d’aquest gran relat d’autoria múltiple sobre el primer escenari de l’exili és la narració d’una de les experiències més decisives que poden afectar la condició humana.

Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939

Maria Campillo (Ed.)

L’Avenç, Barcelona, 2010

328 Pàgs (9788488839473)


[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari DBalears, nº 523 (15 octubre 2011)]

Estreno pantalons!

I estic tan contenta com una nena amb sabates noves. 
I per això us dono la benvinguda a aquest espai que pretén recollir textos escampats per tot arreu, sobre literatura, teatre i qualsevol altra cosa que em sembli interessant. 
Convido a passar a la intimitat del vestidor i a donar la vostra opinió sobre aquests nous pantalons.