Una lectura d'estiu que no és el que sembla

Es diu que Erri de Luca és un d’aquests autors més admirats que realment llegits: no té multitud de lectors fent cua a les llibreries per una dedicatòria, però el que sí que es pot assegurar és que aquells qui llegeixen Erri de Luca esdevenen fidels a la seva escriptura: esperem el pròxim llibre de l’autor napolità, no per descobrir el final d’una saga fragmentada, sinó perquè escrigui el que escrigui (segons ell, sempre al voltant de tres temes: revolució, infantesa napolitana i alpinisme) no defrauda. No enganya. La seva és una escriptura tan constant com particular, perquè Erri de Luca ha aconseguit allò que qualsevol artista aspira: la creació d’un llenguatge propi en el qual fons i forma esdevenen homogèniament indestriables l’una de l’altra.

El professor Jordi Llovet afirma que hi ha lectures estacionals. Que les novel·les de Thomas Mann són lectures d’hivern, per exemple. Els peixos no tanquen els ulls té clarament un moment per a ser llegida: a finals d’estiu, cap al vespre, quan l’ambient ja no és calorós però es manté l’escalfor del dia. Si pot ser, davant del mar. Caldria començar-lo cap a mitja tarda i acabar-lo quan ja sigui fosc ja que es tracta d’una lectura curta i intensa, que no admet les pauses ni les presses. En una entrevista, l’autor afirmava que si treus una frase del seu llibre aquesta és com un peix fora de l’aigua. Potser, al llibre, li passaria el mateix si el portéssim lluny del Mediterrani.

Fa estona que evitem penjar una etiqueta gratuïta: parlem del llibre de Erri de Luca per no haver de dir “la novel·la” o “la narració”. Els peixos no tanquen als ulls és una breu lectura de difícil classificació, com tots els llibres de l’autor napolità. És a mig camí de la fabulació, de la prosa memorialística, del record evocat i de la poesia. Un narrador que fàcilment podem identificar amb l’escriptor desencadena una escena rere l’altra d’un trosset d’estiu de fa cinquanta anys. Aquesta indefinició buscada del gènere és una constant en la literatura de De Luca, com si els gèneres convencionals no s’adiguessin a les històries que l’autor necessita explicar. I, amb la mateixa obstinació que malda per trobar la paraula precisa, també crea un gènere que s’ajusta a les necessitats de la història i de l’estil.

El protagonista de la història de Els peixos no tanquen els ulls és un adolescent de gran maduresa atrapat en un cos de nen que es relaciona amb el món a través dels llibres i de les paraules. La dèria pels mots encreuats i pels enigmes lingüístics fa que es plantegi sovint quines paraules prefereix a les altres: ‘mantenir’ és el seu verb preferit, i ‘amar’ l’incomoda perquè no entén la importància que li donen els adults. Aquest fet implica que el narrador reflexioni sovint sobre les paraules utilitzades, sobre el so, la llargada i els significats  dels mots utilitzats. I, com que res és gratuït en aquest llibre, la presència d’aquestes paraules que tenen significat per elles soles i que aporten un deix de metaliteratura al relat, revelen al lector la importància de la creació de l’estil. Com en els llibres d’Eduard Márquez o de Ricardo Menéndez Salmón, el ritme constant de la lectura, la música que acaba creant la prosa acurada i l’aparent senzillesa esdevenen tan importants com les anècdotes que es relaten.

Com dèiem, un llenguatge artístic és reeixit quan fons i forma s’uneixen en un tot. Si totes i cadascuna de les paraules que apareixen en aquesta prosa han estat meditades i sospesades (i cal dir que la traducció al català d’Anna Casassas transmet amb fidelitat la filigrana estilística de De Luca) també cada una de les experiències, aparentment banals, que viu el protagonista acaben formant part de l’engranatge precís que és aquest breu llibre d’estiu. Res és perquè sí ni superflu. Tampoc les vacances del nen que, igual que l’estil de Erri de Luca, amaguen dins la placidesa i tendresa d’un primer amor, l’intens esforç de tota una vida. El vell que evoca cinquanta anys més tard un estiu porta sobre les seves espatlles les cicatrius de tot un segle XX dolorós. A través de la figura de la mare, del pare o de l’estranya visió de la justícia de la noieta de la platja es filtra, entre gelat i gelat i passejades pel moll, la intensitat d’unes vides solcades per diversos i penetrants dolors. En aquest llibre, res és el que sembla i per això esdevé tan poderós: la sensació de placidesa i bonhomia que desprèn la prosa d’Erri de Luca i els ambients descrits tenen sempre un regust agredolç. La bondat i tendresa, malgrat ens arriben, no venen soles. I això ho aprèn el nen napolità que resol enigmes lingüístics estirat a la sorra. I, de retruc, el lector.

Erri De Luca: Els peixos no tanquen els ulls.

Traducció al català d’Anna Casassas.

Alzira: Bromera, març 2012

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 3 de juny 

Amb prototip o sense

Allò que més agraeixes quan acabes de llegir El talent del Jordi Nopca és la bona estona que t’ha fet passar. Aquesta afirmació podria semblar una evidència (generalment, es llegeixen novel·les per a passar-ho bé) però és més important del que aparenta: massa sovint, i més en aquest context historico-social-econòmic que vivim, l’entreteniment de qualitat escasseja. Les propostes culturals (literàries, artístiques, teatrals) que podrien ser més interessants pretenen, la majoria, parlar dels cul-de-sacs on les diverses crisis ens han portat, i, com que no poden aportar solucions, aquestes propostes culturals es queden massa vegades en el mer lament. Mateix tipus de plany que ens trobem en gairebé totes les converses de bar o dinars familiars. Altres cops, si la proposta cultural pretén ser entretinguda i còmica, amb freqüència perd l’epítet “cultural” i també el de “qualitat” i es queda en això: simple entreteniment sense més substància i, per tant, molts cops sense cap gràcia. Sortosament, i de forma excepcional, la novel·la El talent és una proposta literària que neix de la broma i que entreté des de la primera fins a l’última pàgina sense més pretensió que aquesta. I això sí, jugant, precisament, amb les pretensions “culturals” “de qualitat” tota l’estona. S’agraeix, doncs, literatura actual, amb caràcter, fresca, entretinguda i sense lament.

El talent és una novel·la d’aventures i també és una història d’amor. En alguns moments és una novel·la d’espionatge. I a voltes, un quadre de costums. També és una novel·la fantàstica (amb els seus espectres venjatius i decadentistes). En definitiva, es tracta d’una novel·la de novel·les: d’una narració que pretén evidenciar la narració, on els protagonistes són els autors, els escriptors i els artífex de la pròpia història. És una novel·la sobre el món editorial. És metaliteratura. És la novel·la d’un llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’argument és senzill: el Marco i la Núria, parella de vint-i-tants anys de Barcelona amb pretensions intel·lectuals i de fer negoci (i la pretensió, també, d’enllaçar ambdues coses), roben un prototip d’un aparell que els permetrà descobrir nous talents literaris i així, poder tirar endavant el seu projecte, Edicions del Cocodril. A partir d’aquí, diversos sequaços persegueixen els dos protagonistes per escenaris com Lisboa i Cotlliure (no per Barcelona, perquè el costumisme que tenyeix la ciutat impedeix les persecucions i altres deliris literaris de gènere). L’argument, però, és el menys important de la novel·la: més interessant és veure com es construeix aquest argument, qüestió que queda al descobert a través de totes les referències literàries, culturals i metanarratives al llarg de les pàgines i capítols (Aristòtil advertint la falta de versemblança a cert passatge, a tall d’exemple).

És provable que, precisament la particularitat de la novel·la (el llenguatge metaliterari portat a l’extrem) acabi restringint-ne els possibles receptors: sovint sembla que certs gags estiguin pensats només per aquelles persones d’una edat i una formació molt concretes, perillant, potser, caure al sectarisme. El lector d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys (un més o un menys) amb una formació literària, i també teòrica, molt determinada se sent com a casa entremig dels capítols d’aquesta novel·la. Ara, els pares d’aquest lector probablement no n’entendran un borrall. Tampoc l’amic enginyer o altres arquetipus de lector. Això no és pas una crítica, ans al contrari, ja que referències tan subtils com la relació entre el so d’un esternut i el nom d’un formalista rus són el que converteixen aquesta novel·la entretinguda en alguna cosa més.

Malgrat que els potencials lectors d’aquesta novel·la siguin un col·lectiu tan ben definit, o potser, encara que sembli contradictori, precisament per això, El talent fa olor de ser una novel·la de generació: un d’aquests discursos que neixen d’un context determinat i que s’expliquen des d’aquest. Això no en limita la seva repercussió en un futur, sinó que en determina el present: els lectors de El talent se senten identificats amb uns personatges que tenen, malgrat aventures fictícies, projectes i problemes similars als seus. Fins i tot, la manera de presentar aquests personatges i les seves històries particulars també pertany a una suposada generació que comparteix referents literaris, culturals, cinematogràfics, d’oci, de relacions socials, etc. I és precisament per aquesta qüestió generacional que s’agraeix encara més que es tracti d’una lectura amena, divertida, amb aire fresc i sense cap deix de lamentació per la situació actual i futura. A vegades sembla que la generació del Marco, la Júlia i la del Jordi (en definitiva, la nostra) hagi d’estar marcada pel plany, la queixa i l’autocompassió. Per evitar aquesta actitud, hi hem de posar tot el talent que siguem capaços de trobar, amb prototip o sense. 


Jordi NOPCA: El talent                                                                                                                Barcelona : LaBreu, març 2012 (Cicuta, 3)

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 546 (25 de març de  2012)]

Santiago Rusiñol: tots els monòlegs

L’editorial Adesiara enceta una nova línia amb la col·lecció ‘De cor a pensa’. Si fins ara el seu propòsit era publicar obres universals que no tinguessin encara una traducció catalana, amb ‘De cor a pensa’ s’acosta per primer cop als títols catalans. Però no es tracta de qualsevol títol en català: amb aquesta nova col·lecció es pretén posar en circulació aquells textos catalans que no havien estat reeditats. Es tracta d’una iniciativa interessant i útil. El primer volum que ha vist la llum, sota el títol de Hores angleses, ha estat el recull de dietaris que l’historiador Ferran Soldevila va escriure quan va fer de lector a la universitat de Liverpool entre els anys 1926 i 1929. Pel segon títol de la col·lecció, Adesiara ha triat Santiago Rusiñol: en un petit volum s’han publicat tots els monòlegs del pare del senyor Esteve amb una breu introducció de Vinyet Panyella que contextualitza el teatre de Rusiñol a l’època i a la pròpia obra de l’autor.

Santiago Rusiñol és un dels mites literaris més interessants de les lletres catalanes. D’alguna manera, el propi artista va procurar que s’estengués la seva llegenda més enllà de les seves obres i avui dia Rusiñol és un mite més, al costat dels seus personatges més emblemàtics. A la imatge que tenim de Rusiñol s’hi barregen les anècdotes de joventut, les jornades modernistes a Sitges, els anys de la bohèmia de París, els viatges en carro per Catalunya amb la companyia de Ramon Casas, etc. D’alguna manera, aquestes anècdotes ja formen part del propi corpus artístic de Rusiñol. I és que el fill de La Puntual va ser un dels artistes com pocs han existit a Catalunya: pintor, escriptor, dramaturg, bohemi i agitador cultural. Els monòlegs que ara podem llegir exemplifiquen aquesta dimensió d’artista complet i ambigu al mateix temps perquè, de la mateixa manera que el propi Rusiñol, són difícils de classificar: aquests textos estan a mig camí entre el teatre i el conte curt, entre la ironia i la melancolia.

El volum recull tretze veus diferents que interpel·len el lector (o el suposat espectador) explicant la seva situació actual i tot allò que els ha portat fins aquí: un home que té el vici de casar-se però se li moren totes les esposes, la minyona que vol suïcidar-se però només aconsegueix beure Anís del Mono, l’indigent a qui les autoritats han tallat la barba i, per tant, ha perdut la seva única font d’ingressos que era fer de model a artistes, el pare de família obligat a anar a un ball de disfresses, el botxí obsessionat per l’horari de menjades dels seus canaris, etc. Llegir aquestes històries una darrera l’altra, com deia, fan oblidar a vegades que ens trobem davant de textos teatrals, textos pensats per ser dits davant d’una audiència i, més acostumats a la lectura de relats, ens els empassem com breus contes. Potser, ara que els tenim ben editats i a l’abast de tothom, algú s’atrevirà a portar-los a l’escenari i llavors podrem assaborir la dimensió dramàtica d’aquests monòlegs.

El que tenen en comú tots aquests personatges és la barreja d’humor i tristesa. Si ja es tractava d’un gènere ambigu, resulta que el to dels textos manté aquesta sàvia balança entre el somriure fàcil i la melangia d’uns individus totalment sols, que han fracassat en alguna cosa però que ens fan somriure amb les seves històries particulars. Posats a engreixar el mite, “el Rusiñol d’aquest to –diu Josep Pla-, d’aquesta curiosa barreja d’ascetisme, de tristesa i escepticisme, serà insospitat per molts lectors. Així i tot, jo crec que la seva personalitat real  es troba aquí. Fou un home que tingué una sensibilitat exacerbada per a sentir la terrible incompatibilitat de la matèria i de l’esperit. Aquesta morbosa sensibilitat per a copsar aquest contrast el mantingué en una tristesa flotant, i la seva vida estigué sempre tocada d’una ombra de melancolia”.

La lectura d’aquests monòlegs, per tant, és altament recomanable: primer de tot i el més important, perquè és amena, divertida i, encara avui dia, tenen un aire de frescor i, fins i tot, de novetat; també és interessant per acostar-se una mica més a la figura de Rusiñol, aquest artista modernista, i conèixer-lo una mica més enllà del senyor Esteve. Finalment perquè aquesta lectura desperta relacions i referències posteriors i ens permet traçar una línia directa amb altres textos i autors catalans: després de llegir els monòlegs de Santiago Rusiñol tornen a venir ganes de rellegir les novel·les de Francesc Trabal, de retrobar el teatre de Joan Brossa o de tornar a assaborir els millors contes de Pere Calders. És, per tant, d’agrair poder disposar d’aquests textos en edicions actuals i no haver d’anar a buscar –los als volums de les obres completes. 

Santiago Rusiñol: Tots els monòlegs

Introducció de Vinyet Panyella

Martorell: Adesiara, 2011. 129 pàgines 

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 538 (29 de gener de  2012)]