EL primer capítol
de Girls em va sorprendre. Els meus
prejudicis havien estat en funcionament i van caure de cop en la primera
escena: m’havien dit que era una sèrie sobre noies joves a Nova York, que
acaben les seves carreres respectives i que intenten buscar-se la vida i
obrir-se camí a l’inhòspit i captivador Brooklyn. M’havia cregut que
es tractava d’una mena de seqüela de Sex and the City. Però la primera escena ja em va deixar un
somriure i ganes de veure’n més: una noia amb el seu estudiat despentinat i
roba de segona mà vintage, llicenciada en lletres i pretensions d’assagista (amb qui, mal em pesi, m’hi podia reconèixer en alguns aspectes) rebia la
notícia per part dels seus pares, uns pares amables i enrollats, que se li
acabava la manutenció i que si volia seguir vivint a Nova York com al llarg de
tota la seva carrera, ara acabada, ho havia de fer pel seu compte. I aquest és
el punt de partida d’una sèrie de capítols de mitja horeta fresca i divertida.
El que més em va
agradar de la primera temporada va ser el seu sarcasme: es presenten uns
personatges, femenins sobretot però també alguns masculins, ridículs i entranyables
alhora que exigeixen del món que els tracti de forma especial perquè ells se’n
senten. La supèrbia i la ingenuïtat que als divuit anys és bonica, als
vint-i-cinc és extremadament ridícula. I més si t’ho pots mirar des de fora. Mentre
anava veient com la Hannah, la Marnie, la Jessa, l’Adam, la Shoshanna, etc. són obligats a comportar-se com adults quan
encara s’aferren a la coartada de l’adolescència
em permetia reconèixer-hi trets de gent
ben propera i, silenciosament, algun element ben meu. A més a més, la creadora
de Girls, i actriu protagonista, Lena Dunham, té 26 anys quan comença a gravar el seu
episodi pilot per la HBO, i s’erigeix com a la “veu d’una generació”, tal i com
intenta pretensiosament el seu personatge: la metaficció està servida, qüestió
que sempre em fascina.
La sèrie
és molt divertida: la caricatura i el joc amb els miralls convexos permet a
Lena Dunham i al seu equip crear escenes i trames realment hilarants i al
mateix temps identificables amb la realitat nostra més quotidiana. Cal dir,
però, que la segona temporada ha estat una mica decepcionant, potser perquè l’element
sorpresa ja ha passat. El fet és que els
personatges han acabat sent tan caricatura de la caricatura que semblen figures
massa exagerades i han perdut la versemblança que al principi tenien i que
permetia sentir-t’hi identificat o experimentar certa empatia en moments concrets. Alguns
capítols, a més a més, perden el ritme i la frescor del principi i acaben
essent fins i tot, avorrits. Però bàsicament, el que ha fet perdre força la
sèrie ha estat el final de la segona temporada que sembla contradir la
desenfrenada modernitat (o postmodernitat, o postpostmodernitat) de la sèrie: les
dues protagonistes femenines, que han anat caient en un espiral de desesperació
buida que fins i tot les ha allunyades de tothom, són rescatades al mateix
moment pels seus respectius xicots, un de ric i un altre d’interessant, que
corren a buscar-les per salvar-les d’elles mateixes. Jo em creia, francament,
que ja ens havíem emancipat d’aquesta idea del cavaller d’armaudra lluent que
rescata princeses i de la damisel·la feble que necessita ser rescatada. I al
final de l’últim capítol em va tornar al cap la Carrie Bradshaw i les seves amigues,
desesperades per trobar marit, i vaig pensar que potser Girls ha estat només un breu miratge. 