Zygmunt Bauman, a la seva última conferència a Barcelona aquest passat desembre,
d’entre d’altres idees que ja formen part dels seus discursos líquids
habituals, va tornar a reivindicar un ús vertaderament ciutadà dels espais
públics. Reconvertir els espais públic en llocs de participació a llarg termini
més que permetre que segueixin essent indrets de trobades fortuïtes i breus,
reutilitzar-los com a espais de diàleg, debat, confrontació, acord, a la manera
grega clàssica, és una de les vies, segons Bauman, per lluitar contra la
fugacitat, superficialitat i brevetat del món aquós on vivim. I en aquesta
temporada de calor i turisme a Barcelona sembla un bon moment per recordar-ho.
Per reivindicar-ho. Tornar a fer nostres els carrers i les places per lluitar
contra la tematització del centre històric de la ciutat. Aguantar els ramats de
guiris sense cedir ni un pas i
utilitzar la nostra ciutat com a espai real de convivència potser és l’única
manera de lluitar contra el cartró-pedra que ens volen fer tornar. Que la vida
al carrer sigui nostra i per nosaltres i no un espectacle a l’estil Port
Aventura pels turistes. L’estiu passat l’ajuntament es va inventar aquelles
festes setmanals on colles castelleres, bastoners i diables feien el seu número
mentre algú ho retransmetia en anglès sense més intenció que els turistes s’hi
fessin fotografies pensant que estaven realment davant d’una manifestació
espontània de la cultura autòctona. Si no ens volem convertir definitivament en
mones de zoo hem d’evitar aquests espectacles buits de qualsevol contingut i
convertir l’espai públic en escenes vertaderes: escenes de confrontació i
diàleg, tal com reclama Bauman. La festa només així serà reivindicativa i, per
tant, només així podrà ser vertadera festa.
Aquestes
setmanes de juliol s’ha pogut veure en algunes sales de cinema (no gaires i
durant poc temps) el documental Amb el
sol a la maleta de la companyia Els Comediants. A més a més de formar part
dels esdeveniments que la companyia històrica ha estat preparant al llarg del
curs per celebrar el seu quarantè aniversari, es tracta d’una pel·lícula que
repassa no només el funcionament actual de la companyia des del seu centre de
producció de Canet de Mar, sinó també tot el seu recorregut. S’alternen els
comentaris dels seus protagonistes (membres actuals de la companyia, gent que
hi ha passat, personatges que han gravitat com a satèl·lits al seu voltant,
esdeveniments importants del país i el grup, etc.) amb una història al més
estil Comediants mitjançant una senzilla animació que recorda els collages, les
màscares i les ombres xineses. Com gairebé tothom ha comentat, com tants
d’altres relats del moment, la història d’aquests quaranta anys relatada en la
pel·lícula no és només la trajectòria d’una companyia teatral, sinó la crònica
del país, des de la dictadura franquista a l’actualitat. Els Comediants han
aconseguit que difícilment es pugui parlar d’esdeveniments importants de la
història del país sense mencionar-los.
Quan
a principis dels anys setanta els Comediants van començar a fer camí estaven
posant en pràctica, potser per intuïció o al contrari, amb un programari
detallat, allò que reivindica Bauman: utilitzar l’espai públic, la festa i la
tradició com a element revolucionari, contestatari i de provocació. Lluny del
folklore dictatorial buit de significat, els Comediants prenien els elements
lligats a la tradició per a fer-ne festa. Però no una festa d’alienació i oblit
sinó justament el contrari: una festa que era al mateix temps una militància
política i ideològica. És per això que no van poder deslligar la creació de la
vida i van acabar convertint la companyia no en un mitjà per a viure sinó en
una manera de viure creativament i reivindicativament.
I
avui, quan estem pendent d’un nou pla d’usos que ha de convertir el centre
històric de Barcelona en un altre park Güell, potser cal recuperar l’esperit
dels Comediants dels anys setanta i convertir el nostre espai públic en una
escena de confrontació, construcció i compromís al més estil Bauman possible i
amb tota la festa que ens han ensenyat a fer els Comediants.
[publicat a Núvol: http://www.nuvol.com/noticies/zygmunt-bauman-i-els-comediants/]
