S’ha acabat l’agost
i toca pensar, haguem fet vacances o no, en la tornada a la normalitat. I, per
tant, no només cal omplir l’estoig i deixar a punt les motxilles pel curs, sinó
tenir en compte les novetats que ens esperen a les llibreries després dels
clàssics que ens hem empassat durant aquest estiu. Entre elles trobem, tres
anys després, un altre llibre de contes de Sergi Pàmies: Cançons d’amor i de pluja. Una bona manera d’enfrontar aquest mes
de setembre.
De nou es tracta
d’un petit llibre: de la col·lecció Mínima Minor de Quaderns Crema i de poc
menys de 200 pàgines. Una vegada més, l’estil de Pàmies es presenta clar i
lluminós: precís però sense preciosismes; elaborat i pensat sense cap mena de
recurs barroc. El llibre manté una estructura amb certa cadència. Més d’un cop,
l’escriptor ha afirmat que la música, i la cuina, l’ajuden en els seus
processos creatius, i en aquest llibre sembla clar: a part del títol, clarament
musical, fins a cinc contes porten el nom de “cançó”: “Primera cançó”, “Segona
cançó”, etc. fins a “Última cançó”. Es reparteixen al llarg del llibre definint
una cadència i una estructura marcada. Cal tenir en compte, a més a més, que
aquests cinc contes tracten el mateix tema: l’amor infeliç, el trencament amorós,
o l’absurditat de l’amor quotidià. Tema, d’altra banda, recurrent en la
narrativa de Sergi Pàmies. Tanca el recull el conte “Posteritat” que serveix de
bon colofó ja que conté alguns dels temes habituals i el to més característic
de l’escriptor. En aquest conte, algú ha previst fins al límit la seva mort:
com ha de ser la vetlla, el funeral, el recordatori, els actes d’homenatge,
etc. Hi ha coses, però, que no es poden controlar: com la pluja que ha limitat
l’assistència al funeral o els amics que marxen corrent de l’acte i obliden el
protagonista així que engeguen la ràdio del cotxe. La mort, un dels grans temes
d’aquest llibre, tractada amb l’humor característic que tenyeix les vides
quotidianes i absurdes dels personatges de Pàmies. Considerem que és un bon
tancament de Cançons d’amor i de pluja.
S’ha dit que
Sergi Pàmies ha anat recorrent cada vegada més a la seva biografia particular,
i la dels seus pares, en detriment de les dosis de fantasia dels primers
reculls de contes. Realitat i ficció, guanyant la primera sobre la segona a
mesura que l’autor ha anat acumulant títols. No sé si és ben bé veritat perquè
els límits entre una i l’altra sempre són confusos: el propi autor en parla en
un dels seus contes de tema metaliterari, “Autobiogràfic”. El que sí que és
cert és que en aquest llibre, i potser en els dos anteriors, cada cop hi ha una
preocupació més gran per temes de maduresa: la mort d’aquells que has estimat,
com els pares, la vellesa o el pas del temps esdevenen preocupacions que queden
reflectides en aquests contes. En sis d’ells, la mort n’és la protagonista. I
d’aquests, la figura de la mare n’és una constant. Lligada a la mort, la
vellesa o la memòria (com el conte “La bufanda”, on una dona vella no és capaç
de teixir com ho feia abans però insisteix en voler acabar una bufanda, o a “Tornar
a casa a peu”, en el qual un home madur recupera els hàbits dels seus pares
morts per obligar-se a recordar-los) esdevenen també temes rellevants. El conte
“El Nínxol”, el més llarg del recull, és potser on es reflexiona amb més
profunditat sobre tots aquests temes. El narrador, amb unes clares connotacions
autobiogràfiques, descriu la mort absurda del germà gran del seu pare durant
les primeres setmanes de la Guerra Civil. Els altres dos germans viuran una
vida marcada per l’absència d’una persona estimada, qüestió que els determinarà
profundament. En aquest conte es plantegen altres temes importants com la
memòria a través de les generacions, quan el protagonista reflexiona sobre de
quina manera el seu fill adolescent conviu amb la història dels seus avis. És
segurament aquest un dels contes més reeixits del llibre.
A Cançons d’amor i de pluja es mantenen
els relats de vides quotidianes absurdes típics de l’autor. Aquests contes
esdevenen una mena de catàleg de vides infelices que posen en evidència la
incomprensible quotidianitat. A part dels contes de tema amorós que ja hem
esmentat, la biografia de l’home discret que arriba a ser invisible a “La vida
inimitable”, o la de l’artista sense obra a “Breu història de l’art”, en són
clars exemples. Dins d’aquesta categoria en destaquem el conte “Nova York, 1994
(notes per un conte)” perquè també
considerem que és dels més rodons del recull. En aquest conte, un protagonista
paranoic i corsecat pels nervis assisteix amb la seva dona, a qui és incapaç de
fer feliç perquè no li pot fer un fill, a un sopar a casa de Paul Auster i Siri
Hustvedt. A part del to humorístic que destil·la aquest relat, s’està explicant
el despropòsit d’una vida marcada pels nervis que obliguen al personatge a no
poder viure intensament un sopar amb uns escriptors que admira (preocupat com
està que el taxista de tornada els assassini abans d’arribar a l’hotel) o d’un
viatge a Nova York amb la seva dona (la impossibilitat de la paternitat pesa
com una llosa en la relació). A més a més, aquest conte insinua un altre tema
important d’aquest recull: el metaliterari. Tal i com indica el títol,
l’anècdota a casa els Auster és només un apunt per a escriure alguna cosa.
Per tant els
contes sobre l’ofici d’escriptor també apareixen en Cançons d’amor i de pluja. Contes on la segona persona apel·la el
lector, com “La clau del son”; o que reflexionen, sempre des del punt de vista
de l’escriptor, sobre temes com el cànon, a “Els millors contes del segle XX”;
o sobre l’idoneïtat d’afegir o no uns agraïments al final d’un llibre, a “Agraïments”;
o de les preguntes incòmodes en els clubs de lectura a “El col·loqui”, formen
part d’aquesta temàtica metaliterària. En algun moment, a més a més, sembla que
l’homenatge a Paul Auster no s’hagi limitat al conte on Sergi Pàmies el fa
aparèixer com a protagonista. El joc de finestres i la relació entre
personatge-autor-lector de “La clau del son” o el conte “La llibreta” poder fer
pensar en l’autor de La trilogia de Nova
York.
Finalment, cal
afegir que una vegada més l’autor incorpora algun conte basat en un joc de
paraules que posa en evidència que el desajustament en l’àmbit lingüístic és
una marca més de les vides absurdes que vivim. Com en el conte “Com dues gotes
d’aigua” del llibre Si menges una llimona
sense fer ganyotes, en “Matar el temps”, del recull que ens ocupa, el
narrador juga a matar el temps de forma literal, o en el conte “Humor” es
planteja el problema de la injustícia
que suposa poder deixar el cos a la ciència i no a les lletres. Es tracta de
contes que són mers acudits lingüístics, jocs de paraules que marquen els
límits de l’automatització del món a través d’aquestes expressions figurades i
fossilitzades en la nostra parla i que condicionen les nostres conductes.
Tot això és el
que podem trobar en aquest nou recull de contes de Sergi Pàmies. Es tracta d’un
llibre que traspua una bona artesania, reflexió i una maduresa artística
considerable tant pel que fa l’estil com pel tractament de certs temes. L’únic
que se li pot retreure és que es tracta d’un llibre que podria fer-se
reiteratiu pel que fa la pròpia producció de l’autor. Potser és un error, tant
dels moments que vivim, exigir sempre novetats als escriptors i a vegades
oblidem la importància de desenvolupar un llenguatge artístic propi, qüestió
que Sergi Pàmies ha aconseguit amb escreix, obrint-li les portes a deixar el
seu nom, no sé si el cos, a les lletres catalanes. 