Article pulicat a la revista Perspectiva Escolar, núm. 379 Gener-Febrer 2015
dins del monogràfic Una mirada ètica des dels sabers
“La funció alliberadora de l’art resideix en la seva singular capacitat de somniar a pesar del món, d’estructurar el món de manera diferent”
G. Steiner a Extraterritorial
La primera relació amb la literatura que vaig tenir va ser lluny del context escolar i segurament des d’abans de tenir memòria. Va ser quan la meva àvia m’explicava contes i jo els rebia màgicament. Els seus contes només seguien una premissa: no eren mai tristos i els recollia bàsicament de dos llibres: Les mil i una nits i el Nou Testament. Com Sòcrates i els sants, la meva àvia ensenya existint. De la mateixa manera, els estius es definien per, entre d’altres coses, el llibre escollit. Des de ben petits el meu germà i jo vam tenir la sort que ens llegissin en veu alta grans obres de la literatura d’aventures: Stevenson, London, Kipling, Verne, etc. Els pares i l’àvia llegien en veu alta transformant oralment el món que ens envoltava. A més a més, tinc la sort de tenir totes aquestes lectures perfectament integrades: no les he llegit mai i és com si les hagués rellegit una vegada i una altra.
Que el llenguatge defineix l’ésser humà com a tal sembla avui en dia afirmar un lloc comú. De tota manera, quan destinem més de cinc minuts en reflexionar què implica aquest misteri, el del llenguatge, ens adonem de la màgia que porta implícita una paraula, o bé una frase una mica més complexa, i ja no diem una articulació llarga amb algun temps verbal complicat. El llenguatge és el centre de la condició humana, n’és la seva identitat i determina la seva presència històrica. “L’home és un animal que parla”, defineix Hesíode, prop del s. VIII aC. El Déu hebreu es manifesta a través d’enigmes lingüístics, de tautologies al voltant del pronom en primera persona: “Jo sóc el que sóc” (Ex 3, 14). Per tant, és mitjançant un intercanvi lingüístic que reconeixem la pròpia existència i l’existència de l’altre, inclús l’existència de la divinitat. És la gramàtica que estableix les nostres formes de relacionar-nos, els nostres llaços de parentiu, les nostres lleis socials i culturals. És la complicada estructura simbòlica del llenguatge la que ens defineix com a homo sapiens.
Aquesta concepció del món i de l’ésser humà basada en la paraula, en l’articulació lingüística i en el discurs, és una característica de la civilització grega i judeocristiana. El punt de vista grec i hebreu s’esforcen per donar sentit al món i ordenar la realitat sota el règim del llenguatge. La cultura occidental, per tant, s’ha format sobre els pilars de Mnemòsine (la mare de les Muses, la musa de la memòria encarregada de fer-nos recordar, entre d’altres, tots els versos de la Ilíada), del mestratge de la Torà o de l’afirmació de Sant Joan (“Al principi existia el qui és la Paraula” [1,1]). Tota experiència humana, per tant, a occident, queda enclada en els límits del llenguatge. Els girs filosòfics i artístics del segle XX fins i tot neixen d’aquí mateix: l’anomenada revolució del llenguatge protagonitzada, d’entre d’altres, per Wittgenstein, no es podria haver donat en cap altre lloc més que a la civilització occidental.
Avui en dia, però, sembla que les paraules s’hagin gastat: que estiguin cansades i hagin perdut per un costat la seva innocència original que les carregava de misteri, màgia i força reveladora, i per l’altre que siguin incapaces d’acceptar la càrrega de nous significats i pluralitats profundes. Vivim en un semianalfabetisme: tenim entre tots una habilitat elemental per llegir i produir textos senzills però hem perdut el sentit transcendent de la paraula, aquesta relació directa amb la nostra identitat, cosa que es reflecteix en la impossiblitat d’aprofundir en qualsevol discurs que ens envolta. Hem limitat el llenguatge a una qüestió d’utilitat: el fem servir tan sols per comunicar allò necessari. A aquestes alçades no sabem si això és una marca de modernitat, postmodernitat o una conseqüència de les tecnocràcies i la cultura de masses.
Enmig d’aquest panorama, l’art (i en especial la literatura, per la seva condició lingüística) ha de servir de boia. La literatura no deixa de ser llenguatge utilitzat de manera especial, descarregat de la seva única condició i obligació d’informar. La literatura, a diferència de la comunicació quotidiana, selecciona els seus materials seguint uns objectius i criteris que s’aparten de la utilitat immediata o de l’intercanvi irreflexiu i pla. Esdevé l’únic mitjà que tenim per retornar al llenguatge la seva funció alliberadora, màgica, reveladora i transformadora de la realitat. Ensenyar literatura, art, no és, per tant, acumular coneixements culturals, saber reconèixer autors i obres (ser en definitiva un bon adversari al Trivial) sinó que és retornar a l’art i al llenguatge la seva capacitat transformadora del món.
He acabat estudiant Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Autònoma. Al batxillerat no sabia que existien uns estudis similars però vaig fer un treball de recerca titulat Música i Literatura en el qual a la primera part establia els plaers que m’aportava la lectura i a la segona comparava aquests plaers amb la relació que uns personatges de diferents novel·les establien amb la música. Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a través de la intuïció. Avui ja penso que no era només intuïció, era cert mestratge del tutor. L’Andreu Vidal va ser el professor de català des de tercer d’ESO fins a segon de batxillerat i a més de provocar que fes un treball de recerca com el que vaig fer, em va fer descobrir que llegir no sempre és un passatemps i que a vegades fins i tot costa i és dolorós. Però és llavors quan la lectura és més profunda, més transformadora.
Cal apuntar una idea més: l’escola és un hàbitat natural on el llenguatge pot prendre tota la seva condició màgica perquè l’educació és una art bàsicament lingüística i oral. L’oralitat defineix moltes vegades allò que passa dins d’una escola. El mestre és una figura que míticament s’ha associat al rapsoda perquè comparteixen l’oralitat, qüestió que converteix aquestes dues arts, per definició, en poètiques.
Plató deixa escrit al Fedre que només l’oralitat i la memòria poden garantir una educació honrada. L’escriptura indueix a l’oblit, és un atac a la memòria, únic do humà que fa possible l’aprenentatge. Plató ho escriu (malgrat l’aparent contradicció), però és Sòcrates qui actua segons aquestes idees. I com que hem dit que formem part de la cultura occidental, la Torà també estableix el mestratge en l’oralitat a partir del text mític (rabí vol dir mestre), i Jesús confia el seu mestratge únicament a la paraula dita.
L’acte d’educar des d’aquest punt de vista, es converteix en un context perfecte, perquè és en el seu ADN, en el qual el llenguatge restableixi el seu valor transcendent de transformador de la realitat i definidor d’identitats. Perquè el mestre i l’alumne tenen una relació oral i rica, que permet la creació de nous mons a través del llenguatge.
“Un humanisme neutral és o una pedantaria o un preludi d’allò inhumà”
George Steiner a Lenguaje y silencio
Fins aquí ha quedat justificada la imminent necessitat de retornar al llenguatge i l’art la seva funció ancestral de definició del món i l’ésser humà. Però de la mateixa manera que no s’ha de confondre l’art amb col·leccionar cromos sobre cultura general, tampoc no ens hem d’oblidar que l’art i la cultura no són bones per definició.
Avui en dia també és un lloc comú afirmar que la sensibilitat i la producció artística no representen cap mena d’obstacle per a desenvolupar la barbàrie. Però no està de menys recordar-ho. Per què, doncs, parlar de música, de poesia o de pensament filosòfic a les aules si sabem que no només no ens salvaran del mal, sinó que potser estem donant armes per poder viure en aquest món adoptant una actitud i una mirada relativista davant l’horror dels altres?
La raó és clara i s’ha intentat exposar abans. La clau està en la manera: sense compromís ètic, la cultura no només no serveix de res, sinó que és reprotxable. I només cal recordar de tant en tant la gran icona per definició del mal, el nazisme, i la seva relació amb l’alta cultura. Tan sols per això, podem afirmar que ensenyar literatura, o cultura en un sentit ampli, sense un posicionament ètic, és a dir, de manera superficial, és fins i tot pitjor que ensenyar-la malament.
Cal afegir una idea més. Estem en un marc educatiu i resulta que l’educació, la relació mestre-alumne, és igualment perillosa sense aquest compromís ètic. Aquesta relació, com tantes d’altres, està basada en un lligam de poder. Frivolitzar-la, igual que frivolitzar l’art, la cultura, la literatura, ens pot abocar sense remei a l’horror.
Jordi Castellanos per a mi ha estat el professor que més clarament ha mostrat la relació entre compromís ètic i ensenyament artístic. Les seves classes van ser de les poques a la universitat que aprofundien i alhora fugien de tòpics, superficialitats i mitges veritats. Per a Castellanos, la literatura és un mitjà pel qual l’individu s’enfronta a les alteritats i no serveix de res, per tant, si no et posiciona davant dels altres. A través de les seves classes, dels seus textos, em va ensenyar que la tasca de l’historiador, de l’estudiós o del crític literari, és estrictament social i cívica. Els intel·lectuals només ho són si esdevenen ciutadans. En el seu mestratge, el compromís relacionat amb la força transformadora de l’art hi quedava exemplificat.
Com dèiem, vivim temps d’incertesa, en una postmodernitat que encara cueja i un populisme de masses cada cop més naif. El relativisme, l’avorriment o el tedi (l’ennui dels romàntics) i la veneració a l’estètica de la violència han esdevingut uns valors primordials. En aquest context, el llenguatge, l’art i el compromís ètic, el criteri, esdevindran l’eina transformadora de la realitat.
