"Què és l'atracament a un banc comparat amb la seva fundació?"

Poques vegades, la cita que l’autor escull per encapçalar un llibre és tan clara i resumeix tan bé el tema, l’argument, els personatges i el context d’una novel·la com en el cas que ens ocupa. A Amb l’aigua fins al coll, Petros Màrkaris ha decidit que sigui Bertolt Brecht qui obri les portes, és a dir, les pàgines, a la seva història: “Què és l’atracament d’un banc, comparat amb la seva fundació?”

I és que, tal com ha afirmat diverses vegades Petros Màrkaris, Bertolt Brecht ha sigut per a ell una boia on aferrar-se tot sovint. La lectura i l’estudi del poeta i dramaturg alemany li han aportat unes eines formals determinades: com distribuir capítols, o actes, en les seves obres i com prendre distància amb la història que explica. El resultat d’aquesta influència es pot percebre a Amb l’aigua fins al coll on existeix una curosa i estratègica divisió (i llargària) de capítols que permet la creació de les tensions narratives pròpies del gènere de la novel·la negra. Formalment, també cal destacar l’estudiada dosificació de la informació: el lector segueix la investigació darrera del ulls del seu protagonista, Kostas Kharitos, i, per tant, té els mateixos dubtes i arriba a les mateixes conclusions alhora que el comissari (i sovint se sent tan perdut com ell). A vegades, però, el ritme de la novel·la es veu truncat per algunes excessives pauses (allò que popularment podem determinar com palla) que fan que el lector es distanciï algun moment del món narratiu de la novel·la. Em refereixo a paràgrafs sencers que no aporten més informació que el desplaçament d’un personatge d’un cantó a l’altre de la ciutat o dins del mateix edifici de la policia.

Petros Màrkaris ha estat guardonat amb el IV premi Pepe Carvalho de Novel·la Negra. És significatiu que sigui l’investigador creat per Manuel Vázquez Montalbán el responsable de premiar l’escriptor i economista grec, ja que Màrkaris ha afirmat que Vázquez Montalbán ha estat un dels altres eixos vertebradors de la seva obra. Si Brecht li aportava unes eines formals, l’escriptor barceloní li va ensenyar la incursió de la política en el sí mateix del gènere negre. A Amb l’aigua fins al coll, la política i la situació social no només li serveixen per il·lustrar un escenari determinat, sinó que també acaben per esdevenir clau en l’eix argumental: resulta que l’assassí comet uns crims totalment vinculats a la realitat que està vivint Grècia en aquests moments.

A la manera de Brecht i de Vázquez Montalbán, la novel·la manté un punt de vista determinat i una inclinació ideològica concreta que es reflecteix en l’actitud del protagonista. Lluny de ser una novel·la doctrinal, l’ambigüitat moral de l’autor dels crims provoca que el comissari acabi desenvolupant certa empatia vers l’assassí. Aquesta situació deixa Kostas Kharitos enmig d’un complex dilema ètic: el més interessant és que el lector es troba en la mateixa delicada, i incòmoda, situació que el comissari ja que la veu narrativa (sempre una primera persona) de Amb l’aigua fins al coll ha fet que s’identifiqués absolutament amb el protagonista. Després d’això, la cita de Bertolt Brecht pren tota la seva significació i esdevé perfecta per encetar la novel·la: al ser una pregunta, a més a més, provoca una implicació directa, ja que exigeix una resposta. D’aquesta manera, tant Kharitos com el lector han de prendre partit vers els crims comesos, però també respecte la situació econòmica, política i social que es troba Grècia.

Malgrat quedi esbossat aquest dilema moral que viu el comissari amb aquest cas, es troba a faltar un desenllaç més concret referent a la reacció del protagonista de la novel·la. Com ha afectat realment a Kostas Kharitos aquesta història? Fins a quin punt canviarà la seva conducta i actitud després de l’experiència viscuda? Potser és una intenció totalment predeterminada per Petros Màrkaris, que ens fa esperar la següent novel·la per veure fins a quin punt Kharitos ha evolucionat. 

Petros Màrkaris: Amb l’aigua fins al coll.

Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí

Barcelona: Tusquets, 2011. 321 pàgines

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 530 (4 de desembre de  2011)]

Una nova novel·la d'un autor ja conegut

Hi ha certs autors que, sigui per la seva condició de canònics o de clàssics, només amb la invocació del seu nom ja afirmen valor literari. Els hi atribuïm aquesta autoritat perquè ens els han fet estudiar a l’escola i quan els hem llegit no ens han defraudat. Les seves obres han tingut transcendència a la historia literària, tant col·lectiva com particular. Quan ens acostem a aquesta mena d’autors ho fem sobre segurs, sabent que la inversió en la lectura serà recompensada. Com deia Italo Calvino, els clàssics són aquells que saps que són clàssics abans de llegir-los i que, quan has acabat, els segueixes considerant com a tals. Doncs bé, Llorenç Villalonga és una autoritat d’aquestes. Per això, quan hom decideix llegir una novel·la inèdita de Villalonga acabada de publicar sap que no serà una pèrdua de temps.

Rosa i gris no és ben bé material totalment nou i desconegut fins ara. Tal i com anuncia Josep Antoni Grimalt, l’editor de la novel·la, l’autor lliurà aquest text a Edicions 62 perquè l’inclogués en el segon volum de les seves Obres Completes que s’estava preparant. Aquest segon volum mai es va publicar i, per tant, el text de Rosa i Gris va quedar guardat en un calaix. Aquesta narració inèdita, però, presenta moltes similituds amb Un estiu a Mallorca, novel·la que Villalonga va publicar el 1975: l’argument principal, la majoria de personatges i certs passatges són compartits pels dos textos. De tota manera, Rosa i Gris té entitat pròpia i no sembla un esborrany o una refosa d’Un estiu a Mallorca.

La novel·la que ens ocupa retrata les situacions que es creen quan un personatge, la poetessa Sílvia Ocampo (exòtica, sensual, irracional, excèntrica i fascinant alhora), aterra enmig d’una societat molt polida però moralment repressiva. Una vegada més, Villalonga construeix la novel·la a través d’aquests dos pols: la societat que viu d’aparences i l’esperit lliure de l’artista. Villalonga crea, per tant, un statu quo (la instal·lació de Sílvia Ocampo en el sí de la comunitat aristocràtica mallorquina) ple de matisos i d’ironia. La veu del narrador, sempre moralment superior als personatges, relata i descriu, amb aquell deix de sàtira subtil i dura alhora tan característic de l’autor, les escenes incòmodes provocades per l’enfrontament de caràcters forts. Cap personatge, però, queda ben parat del retrat que en fa el narrador: ni Sílvia Ocampo, egocèntrica i frívola; ni Toni, el jove aristòcrata que es deixa fascinar per la poetessa però que és un nen de casa bona superficial i inconscient; ni els aristòcrates carregats d’hipocresia i profundament ridículs; ni els suposats intel·lectuals aduladors que envolten la poetessa, se’n surten dels judicis severs de la veu narrativa.

No es tracta d’una novel·la on passin moltes coses. De fet, l’argument descriu una simple campana de gauss: les grans reaccions dels illencs vers Ocampo, els escàndols que provoca la poetessa i el progressiu cansament que va provocant la situació. Com una joguina nova d’un nen que ja en té moltes, Sílvia Ocampo acaba per deixar de despertar interès a la població de l’illa i, cansada de tanta indiferència (un personatge que viu per a ser admirat o odiat, però en tot cas, que necessita dels altres per ser), decideix marxar. Mentrestant, la vida de la societat aristocràtica i decadent mallorquina s’ha trasbalsat durant uns mesos per poder seguir igual un cert temps més. Cal dir que en algun moment del relat sembla que el narrador vulgui anar per feina: hi ha situacions perfectament dibuixades però que acaben massa ràpidament. El desenllaç final és, potser, un dels més clars exemples d’aquesta rapidesa en la concatenació d’accions.

En definitiva, es tracta d’una novel·la lleugera i graciosa. No hi ha les reflexions ni la crítica feroç que es poden trobar en d’altres novel·les més canòniques i més importants de Llorenç Villalonga. Com dèiem al principi, però, quan algú, a part d’autor, esdevé autoritat és perquè els seus textos mantenen, d’alguna manera, la intel·ligència d’algú que té un món concret per explicar i una manera singular de fer-ho. I, per tant, fins i tot la lectura de les seves obres menors, no defrauda mai.  

Llorenç VILLALONGA: Rosa i Gris 

Edició a cura de Josep Antoni Grimalt
Palma, Lleonard Muntaner, 2011

[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears, nº 527 (12 de novembre de  2011)]

Escrits del pas de frontera

“Eren sis-cents mil homes, sense comptar les criatures. També se’n va anar amb ells una munió de gent, enduent-se grans ramats d’ovelles i de vaques. Van coure la pasta que s’havien emportat i en van fer coques sense llevat; la pasta no havia fermentat, perquè els havien expulsat i no s’havien pogut entretenir ni a preparar-se provisions”. Aquesta cita, encara que ho podria semblar d’entrada, no forma part de cap dels textos que es recullen a la miscel·lània Allez! Allez!, sinó que són uns versos antics, mítics, procedents de l’Èxode (13, 37-39). I és que les històries que apareixen narrades en primera persona en aquest conjunt de textos sobre el pas de frontera dibuixen un panorama tan desolador que sembla extret directament dels llibres bíblics. Milers de persones (460.000 entre gener i febrer de 1939) van creuar la frontera en condicions ínfimes, portant a coll les seves poques pertinences i sense que “la pasta hagués pogut fermentar”. Fugien de la guerra, de la derrota, de la fam i de les repressions.

En aquest llibre, quaranta-una veus diferents narren les peripècies personals per travessar la frontera francesa. Hi trobem historiadors, periodistes, poetes, novel·listes, polítics, mares de família, soldats, metges i artistes plàstics que formen un mosaic d’històries que serveixen per dibuixar, com qui enllaça els punts numerats fins que en surt una figura, la tragèdia col·lectiva de l’exili. Un dels encerts de la tria dels textos d’aquest llibre és, per tant, el caràcter singular i individual i alhora plural i col·lectiu. D’aquesta manera, el lector es troba escenes que es repeteixen com un leitmotiv al llarg de gairebé tots els textos (el pa blanc francès en contraposició al pa negre de la guerra, la fam, el fred, els crits d’Allez!, Allez! dels gendarmes, la visió desoladora de béns abandonats al llarg dels camins, la salvació i la pèrdua al mateix temps en passar la ratlla, l’estranya sensació de seguir en un mateix país, Catalunya, però de saber-se refugiat i a recer la guerra, la ràbia i indignació pels ombardejos contra els civils que intenten fugir...). A més, els personatges secundaris (com Pompeu Fabra, Lluís Companys o Pere Bosch i Gimpera) que apareixen en molts dels textos també ajuden a donar una unitat al llibre, mèrit de la tria que ha fet l’editora. Maria Campillo ha escollit acuradament els relats concrets que narren el fet físic de travessar la línia que separa la guerra de la pau i, per tant, a través dels testimonis individuals, hom es pot figurar globalment la tragèdia del pas de frontera.

Tots els textos es poden englobar dins l’etiqueta de la literatura memorialística: hi ha fragments de memòries, alguna entrevista, dietaris i algun  text ficcional però de gran pes autobiogràfic. Crida l’atenció que textos sense intenció artística ni creativa, escrits directament des de l’experiència, recullin trets tan significatius del que es denominaria després com a literatura concentracionària. Jaume Pla, pintor i gravador, es planteja si després de l’experiència del camp de concentració podrà tornar ser mai més un home considerat home (emulant, sense saber-ho, el famós títol de Primo Levi); Francesc Trabal, escriptor, expressa la sensació de responsabilitat de viure per poder sobreviure tot allò que deixa enrere i que ja no existirà mai més; o Josep M. Poblet, periodista i polític,  afirma que l’experiència de l’exili sembla l’expiació d’un pecat que no ha comès. Totes aquestes idees seran presents posteriorment en la literatura sorgida arrel de les experiències atroces dels camps de concentració i extermini. Per al lector és interessant poder detectar aquesta mena de tòpics literaris en textos previs.

Enmig de l’eclecticisme d’experiències narrades, per tant, tots aquests testimonis (encetats pels versos cèlebres de Pere Quart, gairebé com si fos un salm) mostren una tragèdia col·lectiva que pot arribar a tenir dimensions mítiques. En paraules de l’editora, el tema, en definitiva, d’aquest gran relat d’autoria múltiple sobre el primer escenari de l’exili és la narració d’una de les experiències més decisives que poden afectar la condició humana.

Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939

Maria Campillo (Ed.)

L’Avenç, Barcelona, 2010

328 Pàgs (9788488839473)


[Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari DBalears, nº 523 (15 octubre 2011)]

Estreno pantalons!

I estic tan contenta com una nena amb sabates noves. 
I per això us dono la benvinguda a aquest espai que pretén recollir textos escampats per tot arreu, sobre literatura, teatre i qualsevol altra cosa que em sembli interessant. 
Convido a passar a la intimitat del vestidor i a donar la vostra opinió sobre aquests nous pantalons.