Per fer bones
ressenyes literàries suposo que és preferible haver creat cert lligam emocional
amb l’objecte ressenyable. En aquest cas, però, el vincle emotiu en dificulta
la tasca. Em disposo a parlar del primer llibre que es publica de Jordi
Castellanos pòstumament, a un any just de la seva mort. No sóc la deixebla que
més estretament va treballar amb el Jordi ni molt menys una alumna destacable
però vaig tenir la sort de poder assistir a la seva assignatura Novel·la
catalana del segle XX (una optativa des de la meva llicenciatura de Teoria de
la Literatura) i després de compartir algun projecte amb ell (Traces, com tants
d’altres, i l’exposició sobre Maragall, de gran importància per a mi). Tinc la
sensació de ser de les últimes generacions que hem pogut aprendre del seu
mestratge i me’n sento afortunada. Alhora em deixa ben lluny de tanta altra
gent que ha treballat colze a colze amb el Jordi i que se’n pot considerar
realment deixeble o amic. De tota manera, com deia, el llibre que ha publicat
l’Avenç sota el títol Literatura i
societat. La construcció d’una cultura nacional, un recull de textos
emblemàtics del Jordi escollits i ordenats per Jordi Marrugat, no és un record
pensat i fet per aquells que vam estar més o menys a prop de la seva figura:
sinó que es tracta d’un llibre on es mostren les idees i les aportacions d’un
intel·lectual que reflexiona sobre la identitat nacional i la seva cultura.
El que ofereix aquest llibre és, com hem dit, un recull de
textos de Jordi Castellanos. No es tracta, però, d’un refregit, sinó d’una
acurada selecció d’articles que pretenen dibuixar la dimensió intel·lectual del
professor Castellanos i alhora oferir un mostrari de les seves aportacions en
el camp de la història de la literatura. La introducció ofereix un recorregut
biogràfic i professional de l’autor alhora que contextualitza els articles
escollits. Tanca el recull la profunda entrevista de Josep M. Muñoz a
Castellanos que va publicar l’Avenç en
el seu número de maig de 2012. El llibre està dividit en dues parts: la
primera, sota el títol “Sobre la funció de la literatura i el seu estudi”, és
una recopilació de quatre articles en els quals Castellanos reflexiona a
l’entorn de la seva disciplina d’estudi alhora que es posiciona vers la cultura,
la història, la literatura o la universitat. No m’equivoco, crec, si afirmo que
es tracta potser del més valuós d’aquest llibre. Llegint seguidament aquests
articles, que els separen deu anys cada un,
es manifesta l’intel·lectual: el Jordi Castellanos preocupat per la
funció cívica no només de l’art i la cultura, sinó de l’historiador de la
literatura.
És a través de la
lectura d’aquesta primera part del llibre que es va construint la figura
professional i humana de Jordi Castellanos. Les seves idees i posicionaments
ideològics vers la seva matèria d’estudi queden absolutament reflectides en
aquests textos (i en la segona part, manifestades en exemples pràctics). Per a
Castellanos, la literatura, l’art, és un mitjà pel qual l’individu s’enfronta a
les alteritats. La literatura, per tant, no serveix de res si no et posiciona
davant dels altres. Queden absolutament desterrades, per tant, les torres de
marfil construïdes a les facultats o d’altres espais. Perquè en definitiva,
“siguin d’ivori o de ciment armat, les torres acaben enfonsant-se”. La tasca de
l’historiador, de l’estudiós i del crític literari, per tant, és estrictament
social i cívica. Aquesta idea de civisme tenyeix tota la seva trajectòria com a
historiador i professor. Per això els intel·lectuals els entén com a ciutadans.
El diàleg constant, per tant, entre passat i present vertebra tots els seus
discursos: la literatura és fruit del recorregut històric i per tant el
producte del present ho és també del passat. Aquesta manera d’entendre la seva
disciplina d’historiador de la literatura ha fet que Castellanos fos recorrent
en els seus temes. Fugint de la col·lecció de cromos i de les superficialitats,
ha treballat sempre de forma circular: retornant a uns autors, a unes èpoques,
a uns temes i a unes obres determinades amb la voluntat de modificar i ser
crític amb els seus propis discursos. D’aquesta manera va convertir les seves
classes en un vertader laboratori: cada vegada que es disposava a explicar quelcom,
repensava la matèria. La docència, per tant, ha anat absolutament lligada a la
seva tasca com a investigador, per sort de tots els seus alumnes.
És per aquesta
dimensió cívica i social que va intentar sempre convertir la universitat en un
espai de col·lectius que estudiessin intensament els processos culturals de
creació simbòlica nacional. S’ha comentat molt aquesta dèria del Jordi
d’escampar projectes i deixebles. Per això som tanta la gent que ens considerem
d’alguna manera continuadors d’una tasca o d’una manera de fer. Finalment, el
que també es percep en aquesta primera part del llibre és el valor nacionalista
que el Jordi donava a la història de la literatura (per alguna raó el subtítol
del llibre ha estat “La construcció d’un cultura nacional”). Lluny d’un discurs
aliè a les deconstruccions postmodernes, el Jordi assumia l’engany de la
sintaxi, del llenguatge i del símbol i l’utilitzava per a reconstruir nous
discursos sempre lligats, com ha quedat clar, a la societat i, per tant, al
valor nacional de la cultura. En moments com els que estem vivint, en els quals
proliferen els discursos patriòtics i populistes sense gaire fonament, venen molt bé les reflexions del Jordi
honradament nacionalistes i basades en
profunds i crítics arguments.
Com ja hem dit, la
segona part del llibre esdevé la concreció de la teoria exposada en els primers
quatre articles. Com també he comentat, és un luxe la lectura continuada
d’aquests articles perquè esdevenen un conjunt orgànic: del posicionament
ideològic vers la disciplina i la revisió constant de la tasca de l’historiador
de la literatura o de la funció social de la literatura, a la concreció en
matèries determinades d’estudi. Els articles escollits tenen una voluntat
testimonial, perquè n’hi ha d’emblemàtics com el discurs d’ingrés a la Secció
Filològica de l’IEC al 2005, i alhora representativa de la llarga, però massa
curta, trajectòria professional del Jordi. Els vuit articles recollits no estan
ordenats cronològicament sinó formant un arc temporal que descriu les matèries
d’estudi de Castellanos: des del Modernisme a la postguerra acabant amb un
balanç de la literatura catalana del segle XX. D’aquesta manera, es mostren
exemples dels seus diversos interessos.
Encara que tots
aquells que haguem passat per les seves classes tinguem en carpetes aquests
mateixos articles fotocopiats d’Els Marges, l’Avenç o de les miscel·lànies on
estan publicats, torno a repetir que la lectura prèviament contextualitzada pel
seu posicionament teòric vers la matèria i la disciplina és molt enriquidora.
Alhora, no es tracta d’un llibre feixuc ni pensat i escrit per les capelletes
universitàries, sinó que és de lectura recomanable a tothom que estigui una
mica interessat en la funció social de la
cultura i la literatura. Ell mateix, com ha quedat clar, no hagués
volgut construir una altra torre de marfil, amb aquest llibre.
Jordi Marrugat
tanca la seva introducció citant l’entrevista publicada com a epíleg en aquest
volum. I em temo que jo no puc acabar d’una altra manera:
Jo sóc de la gent
que he cregut i que crec que una bona formació cultural i la via de la lectura i de l’aprenentatge és una de les
formes no només de dignificar la vida sinó també d’igualar la societat. [...]
jo he cregut molt, i crec, en la cultura.
En la cita queda
clara aquesta dimensió cívica que el Jordi va donar sempre a la cultura i, per
tant, a la seva tasca com a historiador de la literatura. A hores d’ara, un any
sencer trobant a faltar el Jordi pels passadissos de la facultat, és potser
aquest el millor homenatge que li podem fer: no oblidar mai, malgrat tot,
aquesta fe en la cultura i intentar ser igual de coherents, rigorosos i crítics
amb la construcció cultural de la qual tots en som partícips. I potser és
aquesta una de les lliçons és valuoses que trec del seu mestratge, anys després
d’assistir a les seves classes.
