L’OPORTUNA PISTA DE GEL

El llibre que ens ocupa no és allò que se’n diu una novetat. Ni tampoc és cap obra d’un autor novell. Ni la novel·la de presentació d’una nova editorial. Es tracta d’un autor consolidat, desaparegut prematurament, publicat per una editorial de les històriques. Allò que ens permet considerar aquesta novel·la una novetat és el fet que l’editorial Anagrama hagi pres la decisió de llançar-la en format butxaca: La pista de hielo de Roberto Bolaño, es troba dins la col·lecció Compactos d’Anagrama des del passat novembre.

La pista de hielo és una novel·la que entra dins l’esfera de l’etiqueta de narrativa negra. La seva és la història d’un assassinat, qüestió, a més a més, que s’anuncia des de les primeres pàgines. A través dels personatges es retraten algunes classes socials determinades: la més baixa, la dels indigents o treballadors que es mouen a fer feines temporals allà on hi hagi turisme, bevedors, artistes fracassats, immigrants sense papers, etc. i alhora una classe social mitjana-alta igualment sòrdida. El dibuix que la trama i els personatges van creant de les capes socials d’aquesta ciutat de costa es pot considerar un tret significatiu de les novel·les negres, que tantes vegades prenen la voluntat de ser alhora novel·les socials. L’estructura narrativa és també manllevada d’alguns clàssics negres: s’intercalen les declaracions, amb un marcat to oral, de tres homes vinculats a un assassinat i a una mateixa dona, a partir de les quals es va perfilant la constel·lació dels altres personatges, vertaders protagonistes de les accions que es narren.

Es tracta d’una novel·la que juga i manipula a la perfecció la intriga. La fragmentació narrativa, a través d’escenes desordenades cronològicament, explicades a mitges o més d’una vegada a través de les declaracions dels personatges, ajuda a crear la sensació de puzzle que el lector va muntant al seu ritme. La proliferació d’informacions d’accions que es desenvoluparan molt després en el temps però que els personatges, que ja han viscut allò que estan explicant, coneixen a la perfecció, és imprescindible per crear i potenciar al màxim la intriga dels esdeveniments. La informació es dosifica i la novel·la funciona com un artefacte perfecte, on res s’escapa.

Dels tres protagonistes un és xilè i l’altre mexicà. Els dos, poetes. Un d’ells, el mexicà, ha tingut poca sort a Barcelona i viu de forma precària, il·legalment, i decideix marxar cap a la costa durant l’estiu a buscar feina. El seu antic amic de fatigues, el xilè, a qui li ha anat millor l’emigració, li dóna feina a un càmping de la costa com a vigilant nocturn. Aquests personatges i les situacions viscudes al càmping són marca de la casa: apareixen en d’altres novel·les de Bolaño i fan somriure al lector avesat a la seva literatura. Un altre element recurrent de la narrativa de Bolaño que es pot trobar en aquesta novel·la és el grup d’indigents (que viuen de la voluntat dels turistes, de cantar als bars o de feines temporals mal pagades) sòrdid i alhora tendre, que recorda als clochards de Rayuela, entre els quals s’hi compten poetes i intel·lectuals mig satisfets i etílics. Finalment, cal afegir que l’ús dosificat d’imatges impactants és un altre dels recursos de Bolaño que apareix en aquesta novel·la: la situació insòlita de la pista de gel del títol o l’oportunisme d’un ganivet de cuina que brilla en la foscor en són exemples. Cal dir, però, que en aquesta novel·la hi ha algun element sorprenent, tenint en compta la producció de l’autor: es tracta de l’explicitat del context històric i social en el qual es desenvolupa l’acció. Malgrat no es digui el nom de la ciutat on transcórrer la història, el context polític municipal de finals dels setanta a una ciutat mitjana i turística de Catalunya està perfectament perfilat. Fins i tot, el tercer narrador, de nom Enric Rosquelles, és descrit amb pulcritud, perfilant tots els elements de la seva personalitat, també el fet que sigui català i socialista, per exemple.

Es tracta d’una molt bona novel·la que té tot allò que cal demanar a una bona novel·la: una història de les que enganxa, personatges amb interès a qui el lector s’hi encara (es coneix la realitat sempre a través dels seus ulls), una estructura perfectament meditada que funciona a la perfecció, escenes contundents, etc. En definitiva, Roberto Bolaño sense descafeïnar. És veritablement una sort (un encert editorial, potser) tenir aquesta novel·la en format butxaca perquè ens permet rellegir-la, comprar-la o regalar-la. I també poder-la portar a la bossa (cosa que no es pot dir de tots els llibres de Bolaño) perquè enganxa tant que s’aprofita qualsevol minut per a poder llegir un capítol més. 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 20 de gener de 2013  

ELS FANTASMES I LA VIDA

Jove és la característica d’aquest llibre: el títol és jove, el protagonista és un jove escriptor (que deixa de ser tan jove), l’autor és jove i novell i l’editorial, Raig verd, és una jove editorial de Barcelona que s’estrena amb una línia de narrativa interessant i suggerent. Tot i que l'estil no sembla que sigui una de les prioritats de l'escriptor, la novel·la que tenim a les mans és fresca, atrevida i malda per explicar, entre d’altres coses, quins són els processos vitals i creatius d’un jove literat que pretén convertir-se en el nou impacte de les lletres catalanes. 

Així doncs, el protagonista és un escriptor i la història que s’explica és la gestació d’una novel·la (la que estem llegint?) que dura ben bé deu anys. Els primers intents del protagonista per escriure una obra literària són fallits per diverses raons. Tal i com diu el narrador, el jove autor s’ha estimbat al precipici abans de poder acabar els seus projectes narratius. I és que qualsevol escriptor lluita constantment contra els seus fantasmes: aquelles lectures que han fascinat en algun moment de la vida i que exerceixen no ja com a model, sinó com a una fita impossible. Només es pot arribar a escriure si hom és capaç de conviure amb aquesta pressió i intenta no assemblar-se a cap model i alhora els integra en les pròpies creacions. D’alguna manera, com en tantes altres coses, cal matar el pare. I Víctor Sabaté ho fa: és capaç de convertir els espectres d’aquests models en matèria novel·lesca. D’aquesta manera, els referents literaris, explícits o no, són l’eix que construeix l’argument i el ritme de tota la narració. Hawthorne, Melville, Ocampo, Bioy Casares, Borges, Vargas Llosa... esdevenen el motor de la novel·la: són la causa i la conseqüència de tot el que hi passa. Una vegada més, la metaliteratura i les narracions autorreferencials serveixen per crear un artefacte literari complet.

El resultat és una novel·la curta on es reflexiona sobre binomis des de la no lleugeresa però sí senzillesa: vida i literatura; lectura i escriptura; fantasia i quotidianitat. No es pretén aportar lliçons o solucions a aquests absoluts vitals sinó que es plantegen de forma subtil. Els protagonistes es mouen entre una vida anodina i les aspiracions de la creació literària, entre les esperances quotidianes importants, com esdevenir pares, i les experiències paranormals, com descobrir que el fantasma d’un escriptor del segle passat ha plagiat un conte de joventut. La veu del narrador, que és la del protagonista, mostra un to de perplexitat al llarg de tota la novel·la: el fet que està narrant és inexplicable per les lleis naturals i això justifica el to dubitatiu i sorprès, però també es narren altres elements absolutament quotidians tenyits de realisme (com treballar a la recepció d’un hotel, anar a comprar llibres a la llibreria La Central o voler tenir un fill) amb el mateix to. I és que la vida quotidiana, per molt insubstancial que sembli, sovint també deixa els seus protagonistes perplexos.

És aquest to agredolç el que trobem més interessant de la novel·la: la fantasia, la literatura, poden tenyir la realitat, però massa sovint només l’edulcoren. La vida, en definitiva, és el que queda. Encara que estigui poblada de fantasmes i d’altres elements fantàstics cal conviure amb la rutina, amb els fracassos, amb les decepcions. I alhora, és potser gràcies a aquesta fantasia, a la literatura, en definitiva, que es fan suportables les rutines, els fracassos i les decepcions. 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 25 de novembre