L’OPORTUNA PISTA DE GEL

El llibre que ens ocupa no és allò que se’n diu una novetat. Ni tampoc és cap obra d’un autor novell. Ni la novel·la de presentació d’una nova editorial. Es tracta d’un autor consolidat, desaparegut prematurament, publicat per una editorial de les històriques. Allò que ens permet considerar aquesta novel·la una novetat és el fet que l’editorial Anagrama hagi pres la decisió de llançar-la en format butxaca: La pista de hielo de Roberto Bolaño, es troba dins la col·lecció Compactos d’Anagrama des del passat novembre.

La pista de hielo és una novel·la que entra dins l’esfera de l’etiqueta de narrativa negra. La seva és la història d’un assassinat, qüestió, a més a més, que s’anuncia des de les primeres pàgines. A través dels personatges es retraten algunes classes socials determinades: la més baixa, la dels indigents o treballadors que es mouen a fer feines temporals allà on hi hagi turisme, bevedors, artistes fracassats, immigrants sense papers, etc. i alhora una classe social mitjana-alta igualment sòrdida. El dibuix que la trama i els personatges van creant de les capes socials d’aquesta ciutat de costa es pot considerar un tret significatiu de les novel·les negres, que tantes vegades prenen la voluntat de ser alhora novel·les socials. L’estructura narrativa és també manllevada d’alguns clàssics negres: s’intercalen les declaracions, amb un marcat to oral, de tres homes vinculats a un assassinat i a una mateixa dona, a partir de les quals es va perfilant la constel·lació dels altres personatges, vertaders protagonistes de les accions que es narren.

Es tracta d’una novel·la que juga i manipula a la perfecció la intriga. La fragmentació narrativa, a través d’escenes desordenades cronològicament, explicades a mitges o més d’una vegada a través de les declaracions dels personatges, ajuda a crear la sensació de puzzle que el lector va muntant al seu ritme. La proliferació d’informacions d’accions que es desenvoluparan molt després en el temps però que els personatges, que ja han viscut allò que estan explicant, coneixen a la perfecció, és imprescindible per crear i potenciar al màxim la intriga dels esdeveniments. La informació es dosifica i la novel·la funciona com un artefacte perfecte, on res s’escapa.

Dels tres protagonistes un és xilè i l’altre mexicà. Els dos, poetes. Un d’ells, el mexicà, ha tingut poca sort a Barcelona i viu de forma precària, il·legalment, i decideix marxar cap a la costa durant l’estiu a buscar feina. El seu antic amic de fatigues, el xilè, a qui li ha anat millor l’emigració, li dóna feina a un càmping de la costa com a vigilant nocturn. Aquests personatges i les situacions viscudes al càmping són marca de la casa: apareixen en d’altres novel·les de Bolaño i fan somriure al lector avesat a la seva literatura. Un altre element recurrent de la narrativa de Bolaño que es pot trobar en aquesta novel·la és el grup d’indigents (que viuen de la voluntat dels turistes, de cantar als bars o de feines temporals mal pagades) sòrdid i alhora tendre, que recorda als clochards de Rayuela, entre els quals s’hi compten poetes i intel·lectuals mig satisfets i etílics. Finalment, cal afegir que l’ús dosificat d’imatges impactants és un altre dels recursos de Bolaño que apareix en aquesta novel·la: la situació insòlita de la pista de gel del títol o l’oportunisme d’un ganivet de cuina que brilla en la foscor en són exemples. Cal dir, però, que en aquesta novel·la hi ha algun element sorprenent, tenint en compta la producció de l’autor: es tracta de l’explicitat del context històric i social en el qual es desenvolupa l’acció. Malgrat no es digui el nom de la ciutat on transcórrer la història, el context polític municipal de finals dels setanta a una ciutat mitjana i turística de Catalunya està perfectament perfilat. Fins i tot, el tercer narrador, de nom Enric Rosquelles, és descrit amb pulcritud, perfilant tots els elements de la seva personalitat, també el fet que sigui català i socialista, per exemple.

Es tracta d’una molt bona novel·la que té tot allò que cal demanar a una bona novel·la: una història de les que enganxa, personatges amb interès a qui el lector s’hi encara (es coneix la realitat sempre a través dels seus ulls), una estructura perfectament meditada que funciona a la perfecció, escenes contundents, etc. En definitiva, Roberto Bolaño sense descafeïnar. És veritablement una sort (un encert editorial, potser) tenir aquesta novel·la en format butxaca perquè ens permet rellegir-la, comprar-la o regalar-la. I també poder-la portar a la bossa (cosa que no es pot dir de tots els llibres de Bolaño) perquè enganxa tant que s’aprofita qualsevol minut per a poder llegir un capítol més. 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 20 de gener de 2013