Variacions Dei Furbi

Ningú diria que en un carrer tan estret hi estiguin passant coses tan grans. Tan grans com la famosíssima Flauta Màgica de Mozart, una de les òperes més representades a totes les sales europees. És símbol de classe, d’alta cultura, de gust elitista. I Mozart la va compondre al voltant de la màxima de la broma: es tracta d’un joc musical i teatral, d’una broma plena de màgia, amor, sexe, on els bons i els dolents es barallen i finalment triomfa l’amor. En aquestes aquestes Variacions, la companyia Dei Furbi s’acosta a aquest origen divertit de l’obra. Més que una modernització, l’espectador hi troba el moll de l’òs de l’obra mozartiana.

En les Variacions Dei Furbi, d’una intensa hora i mitja, la companyia recupera l’alegria i la broma, que no la lleugeresa ni l’astracanada, de l’original. Acostar-se a grans noms de la cultura europea, com Dante, Shakespeare, Goethe o Mozart, mostra una gran valentia per part d’aquesta companyia i alhora una gran seguretat en la qualitat amb que es tracten aquests autors i les seves obres. L’humor és una marca de la casa, però també l’alta aptitud dels cantants i actors i l’acurada direcció escènica de reminiscències de commedia dell’arte. 

Aquest és un espectacle perfectament rodó: que creix i retorna on ha començat, després d’oferir un viatge distret i profund, intens i amable. On escenografia i vestuari responen també a aquesta idea de qualitat i sobrietat: que també creixen per retornar on han començat. Com moltes vegades passa amb l’art, la senzillesa (en aquest cas, l’absència d’instruments musicals més enllà de la veu humana o d’un gran aparat de tramoia) comporta una molt més gran preparació i feina. Fins el 7 d’abril encara s’estan a la Seca, disposats a fer passar una bona estona, serena i divertida, a través de les seves particulars variacions de la Flauta Màgica. Estic força convençuda que Mozart hauria disfrutat de les Variacions Dei Furbi. 

"EN AQUEST LLIBRES RES ÉS VERITAT"

Aquesta novel·la de Kurt Vonnegut no és més que un joc, que una broma immensa. Ja ho anuncia el mateix títol: Bressol de gat és aquell tradicional joc de fer figures amb uns cordills entre els dits. Com se sap, tots els jocs tenen les seves normes que permeten construir realitats particulars, al marge de la vida quotidiana, i que sovint no deixen de ser distorsions de la vida seriosa del món dels adults. Bressol de gat pretén ser això mateix: un joc amb unes normes molt concretes que distorsiona unes realitats determinades. La novel·la s’enceta amb la següent cita del venerat Bokonon: “En aquest llibre res és veritat”. El Joc, la mentida, la broma... són els absoluts que regeixen la novel·la i el lector que, com un nen o un deixeble del bokononisme encara innocent, va entrant poc a poc al món esbojarrat d’aquest joc de bressol de gat.

El punt de partida argumental, si és que aquest té alguna importància, és la voluntat d’un periodista de resseguir la biografia d’un dels pares de la bomba atòmica, empresa que el porta fins a una república bananera del Carib amb una dictadura ferotge i feliç i una religió que aporta mentides i respostes a tots els seus deixebles. El joc, com es pot comprovar pels temes que tracta Vonnegut, no és innocent en cap cas. A la novel·la hi ressonen les paraules contundents i transcendents de Kurtz (“l’horror, l’horror”) o les formes evangèliques de passatges, exemples i versicles. Tot, però, és distorsionat sota l’escriptura de Vonnegut: les atrocitats i les qüestions vitals transcendentals relatades es presenten embolicades de bromes que deixen al lector un somriure als llavis permanent i, sovint, una riallada. Nans i gegantes, esclaus que inventen religions estranyes, fabricants de bicicletes que tenen por de comunistes, belleses exòtiques amb addiccions al boko-maru, terribles i necessàries tortures, mons que s’enfonsen en cataclismes globals, etc. En aquesta novel·la, és mitjançant el joc i la broma (és a dir, a través d’unes normes molt concretes) que es presenta la distorsió, la caricatura i el guinyol, de l’home de la segona meitat del segle XX.

Kurt Vonnegut no és un autor popular a casa nostra: forma part de la contracultura americana dels anys seixanta. La seva, però, és una biografia que passa per les crueltats europees de la Segona Guerra Mundial i aquesta és, potser, una qüestió que pot explicar perquè el rerefons de les seves mentides novel·lesques és tan violent, tan ferotge. Aquesta és una de les seves novel·les més populars als Estats Units, un d’aquests productes nascuts des de moviments crítics al marge de la cultura establerta reconvertit en un text de culte i venerat per estudiosos i universitaris. En aquesta novel·la, Vonnegut és capaç, entre broma i facècia, de posar l’home modern entre les cordes d’un bressol de gat gens innocu.

Poder llegir aquesta novel·la amb la magnífica traducció de Martí Sales (una d’aquelles traduccions que et permet oblidar que estàs llegint un text traduït), és gràcies als objectius ambiciosos de l’editorial Males Herbes. Aquesta empresa jove es va presentar en societat el passat mes de setembre amb aquest Bressol de gat.  Ells pretenen oferir llibres contraculturals i de gènere, posant èmfasi a la sàtira. És, per tant, Kurt Vonnegut un bon ambaixador d’aquestes intencions, i Bressol de gat pot esdevenir el text fundacional d’un nou culte entre nosaltres. Culte que, com ens ensenya Bokonon, no serà més que un grapat de mentides. I finalment, davant del text de Vonnegut, no ens queda cap altra opció més que repetir, com a bons bokononistes, “caram, caram, caram”.  

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 17 de març  de 2013