PERQUÈ AMB LA VIDA NO N'HI HA PROU

Pintem perquè amb la vida no n’hi ha prou, escriu Miquel Barceló en els seus Quaderns d’Àfrica (Galàxia Gutenberg, 2004). Per a l’Albert Forns (el personatge, no l’escriptor) la seva vida tampoc és suficient (feina estil funcionari amb poca emoció, vacances a Menorca tedioses i parella estable massa tranquil·la) i per això decideix viure una falsificació. Com la Sophie Calle (l’artista, no el personatge de Paul Auster), aquesta experiència serà el que és la pintura per a Barceló, és a dir, la seva obra artística. La novel·la, per tant, relata el procés intel·lectual d’un artista incipient: el sorgiment de la idea, documentació, experimentació i realització de l’obra. Assaig i error constant. Èxits i fracassos de la primera obra d’un artista.

L’analogia, diuen els entesos, és un dels motors bàsics de la creació poètica i artística en general. Miquel Barceló, a la primera pàgina dels seus Quaderns que ja hem citat, afirma que es tracta d’una forma com una altra de realitat. A la novel·la Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) l’analogia esdevé el motor recurrent. Els títols dels capítols, sense anar més lluny, són tot analogies: “Albert Serra, Beckett, Pasqual Maragall”; “Palamós, Benidorm, Central Park” o “Hemingway, aeròlits, Baudrillard”, per posar alguns exemples. De fet, el punt de partida bàsic és una gran analogia: Albert Serra – Albert Forns (i queda palesa a la portada del llibre, on els dos noms apareixen un sota de l’altre, com reflectits en un mirall que distorsiona els cognoms).  Aquesta qüestió deixa clara la intenció artística de l’autor, que pretén anar una mica més enllà que de la simple trama novel·lística sense més pretensions.

L’altre gran recurs que utilitza Albert Forns (aquest sí, l’escriptor, no el personatge) és la falsificació, que esdevé el leitmotiv de la novel·la. En la trama, la falsificació és el punt de partida artístic: fer-se passar per un altre, però no només com un joc, sinó amb una voluntat realment creativa, artística. És per això que la novel·la es converteix en un assaig i reflexió sobre elements que han d’ajudar al personatge a crear aquesta falsificació de l’Albert Serra. Qüestions com la identitat de l’autor i la seva obra, el fingiment i la naturalitat de l’artista, la desnaturalització i originalitat de l’obra o la relació entre el simple postureig (ja que ens hem inventat recentment aquesta paraula) o la performance artística. És llavors quan Salvador Dalí, Andy Warhol, Enrique Vila-Matas, Samuel Beckett, Miquel Barceló, el Quixot o el Che Guevara esdevenen no només elements que permeten la reflexió sinó personatges importants i decisius de la novel·la. A l’autor (l’Albert Forns, no l’Albert Serra) li serveixen aquests noms propis per intentar marcar fronteres, o justament, ajudar a diluir-les una mica més, entre acció i artista, obra i personatge. Evidentment, l’Albert Serra (el cineasta i també el personatge) i els seus actors,  que no són actors professionals, apareixen sempre com a rerefons: allà on el narrador sempre retorna dels seus excursos assagístics.

La novel·la, per tant, es pot considerar un assaig entès en dos sentits: per un costat, com a gènere literari de prosa de reflexió sobre temes tan immensos com la creació artística i la identitat de l’artista. Per un altre costat, assaig entès com a provatura escènica (el protagonista, en el fons, s’està entrenant per a debutar en escena com a Albert Serra) i artística. Cal dir que en alguns moments, aquesta sensació d’experiment i tempteig del narrador/protagonista provoca que la novel·la vagi obrint fronts i  fa pensar que potser caldria tancar algun dels molts temes desplegats al llarg dels capítols. Al mateix temps, però, justament aquesta mateixa sensació d’inacabat o potser de punt de partida fa agafar ganes de llegir la propera proposta d’Albert Forns, on s’acabi de concretar tot allò que s’anuncia en aquesta opera prima.

Però  tant d’assaig no ha de fer oblidar que estem davant d’una novel·la: és a dir, una convenció literària, amb uns personatges, una trama i uns conflictes a solucionar. I si en algun moment ens n’oblidem, el propi títol explicita que no estem davant d’un estudi que analitza la psicologia interna dels creadors. A més a més, per acabar-ho d’arrodonir, es tracta d’una novel·la fresca i divertida, on la reflexió teòrica sobre creació artística no està renyida amb escenes hilarants de vida quotidiana i on l’humor, la intel·ligència i la perspicàcia es troben al servei d’una història per llegir a la platja, justament on tot comença quan l’Albert Forns (el protagonista) decideix convertir-se en l’Albert Serra (el personatge, no el cineasta).